Anys enrere jo em creia valent. Tenia un bon cos, força, seguretat en mi mateix i no li temia a res. Considerava que això era la valentia. Ara, en la meva actualitat, he descobert quant equivocat estava. La valentia no té res a veure amb l’absència de por, ni amb la seguretat, ni amb res del que pensava. La valentia ara sé que és una altra cosa. Valentia és estar ple de por, saber o creure que no pots i, així i tot, intentar-ho. Tenir la certesa de no poder, o la por que això provoca, i intentar-ho. Valentia és tenir fills, no saber com ajudar-los i, així i tot, somriure’ls i dir-los que tot tirarà endavant.
Valentia és passar-se la tarda plorant perquè no tens camí, ni destí, ni tan sols saps què fer i l’endemà aixecar-te i malgrat continuar igual i no perdre la fe. Alguna cosa apareixerà. Passar-se, tal vegada anys així i continuar tenint la força per a aixecar-te i pensar que, tal vegada, avui canviava alguna cosa. Valentia és, en definitiva, allò que creus que és impossible per a tu i vas per això amb tota l’energia i capacitat que tens i malgrat no arribar a aconseguir-ho, no et defraudes, ni et castigues. Alguns amb totes les seves capacitats i facultats en l’àmbit normal creuen que la vida és difícil. No diré que no ho sigui, però sí que he vist gent lluitar per a continuar amb les seves capacitats i facultats al mínim o sense elles, i lluitar per a continuar endavant. Això és valentia
Tots els articles a www.juanjuncosa.com.