El terror és un gènere literari infravalorat per la crítica i, tanmateix, ha produït obres tan immortals com els seus protagonistes: Dràcula, Frankestein, La dama de blanc, Ligeia, etc. A pesar que he mencionat obres clàssiques, el panorama actual també és ric i variat. Personalment, considere que Stephen King és un mestre d’aquest gènere. Però hi ha autors del País Valencià que no tenen res a envejar-li. És el cas de Vicent Enric Belda.

L’autor compagina el treball de professor de valencià amb l’escriptura. Ha guanyat diversos premis i ha quedat finalista en molts altres. Una de les seues obres, L’estirp de l’horror, va ser nominada per al guardó The White Ravens, de la biblioteca Internacional de Munic. Belda creu que el terror és «una de les arestes que defineixen les persones com a éssers vius intel·ligents, abocats a una existència incerta, amb la mort com a única certesa». Entre les seues influències destaca Guy de Maupassant, H.P. Lovecraft, Emile Zola, Freud, Enric Valor, etc.

Unes veus a l’altra part del mur, va guanyar el premi de Narrativa Juvenil Enric Valor l’any 2018. El llibre ha sigut publicat per Edicions del Bullent, una de les editorials més consolidades del País Valencià i amb una llarga trajectòria que va començar el 1983. Concretament el llibre pertany a la col·lecció «Esplai», una cuidada selecció d’obres adreçades al públic juvenil. No entraré en la polèmica sobre el límit entre literatura juvenil i adulta; però sí que diré que, com a lectora, he descobert obres apassionants catalogades com a juvenils.

Si de normal la coberta d’un llibre és important, encara ho és més en una obra de terror. Ha d’impactar un públic que sap molt bé el que vol. La portada d’Unes veus a l’altra part del mur ho aconsegueix. Un gargot infantil borrós, ideat per Miquel Mollà i basat en un dels dibuixos que fa la protagonista. Crec que no hi ha res més inquietant que les ratlles i figures que els menuts tracen al paper. Sense dir res, ho expressen tot. De fet, són objecte d’estudi per psicòlegs i sociòlegs a l’hora d’analitzar pensaments ocults, estats d’ànim, trastorns i patologies.

Unes veus a l’altra part del mur narra la història de Paula, una adolescent que posseeix una peculiaritat pertorbadora, és capaç de veure els espectres i interactuar amb ells. En quedar-se òrfena de pare, s’ha de traslladar d’un mas situat a la Vall de Laguar fins a Barcelona. Creient que allí trobarà amor i estabilitat, prompte descobreix que la seua àvia és una dona misteriosa i que amaga un secret terrible. La xica es veu abocada a experiències perilloses en les quals compta únicament amb aliats sobrenaturals, els únics que pareixen entendre-la, ja que fins i tot sa mare la va abandonar de menuda. Paula descobrirà massa tard la veritat que amaga el pis de l’àvia, però també trobarà la pau que tant anhelava.

Aquest és un resum breu, perquè en realitat l’obra és molt rica en situacions estremidores, llocs esborronadors i personatges tenebrosos. En fi, que conté tots els ingredients d’una obra de terror. Per posar alguns exemples: la confusió de la realitat amb un malson, quan Paula és posseïda per un esperit, és tan vívida que trasbalsa l’ànim; la figura del Pare, l’espectre degollat, resulta digna d’un llibre dedicat exclusivament a ell; quant al pis de l’àvia, no té res a envejar a les mansions i casalots d’Edgar Allan Poe o Mary Shelley. Però la meua escena preferida és la desfilada de fantasmes per la Gran Via cap al cementeri de Montjuïc. Remarcable és també la reflexió que fa l’autor sobre el son, situable entre Freud i Lovecraft, que probablement lleve les ganes de dormir a més d’una persona.

A més del tema principal, l’autor n’aborda d’altres que li afegeixen un caire social a l’obra. Els pares de la protagonista s’allunyen de la civilització i es refugien en la natura, buscant una vida més senzilla i lliure, com proposa Thoreau. Però fins a quin punt les decisions paternals es prenen pensant en els fills? Allò que és bo per als adults ho és també per als joves i infants? Heus ací un dilema que pot esdevindre una discussió mèdica i sociològica, com passa amb les persones vegetarianes, els membres de certes religions o les practicants de certes filosofies, sense ànim d’ofendre. Per últim, l’autor també introdueix un tema molt dolorós: el robatori de bebés, un dels negocis més térbols dels darrers anys de la història del nostre país.

Aconselle llegir amb especial atenció l’epíleg, on Vicent Enric Belda s’acomiada dels lectors d’una manera ben peculiar. D’una banda, exposa les raons per les quals va escriure el llibre, relacionades amb una exalumna morta en circumstàncies estranyes. D’altra, l’autor explica que una novel·la és com un somni que un singular personatge dicta a un escriptor qualsevol a cau d’orella; i que potser els escriptors no són altra cosa que els intermediaris, els barquers que, com Caront, es mouen entre les dues ribes del riu que separa el món dels vius i el dels morts.

Ací ho deixe, Unes veus a l’altra part del mur és una a opció magnífica per a les persones amants de les obres de terror, les insomnes, les noctàmbules i les que saben apreciar la qualitat dels llibres, amb independència de les etiquetes que marquen les necessitats editorials.

Per Lourdes Boïgues / La Veu dels Llibres