En els anys setanta, convidat a una estada d’un mes a Estocolm, vaig tenir l’oportunitat de visitar una unitat de convivència per a persones grans, composada de mini apartaments assistits, completament adaptats, amb espais comuns amplis, on es respirava molta pau i tranquil·litat.
Encara ara, amb petites variacions, perdura el mateix model assistencial que posa en el centre a la persona gran, intentant que allà es trobi com a casa, envoltat dels objectes i records de tota una vida enduts de casa. Hom pot triar fer àpats en el propi apartament o en el menjador comunitari, eventualment envoltat d’amics o parents que hagi convidat.
Altres espais comunitaris de lliure accés serien la sala d’actes, convertible en sala de ball, la biblioteca, el consultori mèdic, la infermeria o centre de salut, la capella, la bugaderia, el lloc de visionat de les emissions televisives o cinema i el jardí, per on hom pot circular lliurement.
Remarcar que aquests tipus d’unitats de convivència principalment anaven i van destinades a aquelles persones grans que no estan prou bé per a romandre sols a la llar, ni tan malament com per enclaustrar-les en una residència o clínica geriàtrica. Es tractaria d’un recurs intermedi que preserva la plena llibertat de la persona, mentre conserva una certa autonomia.
A diferència d’una residència convencional no hi ha habitacions sinó petits apartaments, individuals o de parella. Hom pot triar a quina hora vol llevar-se, dutxar-se, dinar o anar a dormir, com també quina activitat durà a terme aquell dia, entre les que li son proposades. Fins i tot, si a algú li agraden fer tasques domèstiques com cuina, jardineria, planxar o altres, podrà fer-ne si en conserva la capacitat.
En les unitats de convivència s’integra a persones amb un cert grau de dependència, un símil de la política que es practica de no segregació de les persones amb diversitat funcional a les escoles, la qual cosa, no cal dir-ho, per ambdós col·lectius, contribueix a llur visibilitat i plena participació en la societat.
Intento imaginar com es podria aplicar la idea a casa nostra sense haver d’esmerçar molts diners: A mesura que els apartaments individuals de la CASS, situats a Prada Casadet, s’anessin buidant, reservar-los per a les persones, a les quals la COVASS els assignés el recurs.
Caldria donar nova utilitat a la planta baixa de Prada Casadet per acollir els eventuals serveis comunitaris, llevat de la sala d’actes i la biblioteca ja disponibles, si el projecte es duu a terme. Si no prosperés la proposta a Prada Casadet, podria ser viable aprofitant les buides instal·lacions de la Residència del Solà d’ Enclar.
Penso que cal diversificar l’oferta amb una tercera opció per a les persones grans que no sigui romandre a casa o anar a la residència. Són necessàries sengles inversions del Govern, els Comuns, la CASS i a ser possible la iniciativa privada. Permetria millorar la vida de les persones grans, optimitzar els recursos existents i alliberar, per lloguer o venda, pisos de més d’una cambra on hi viuen només una o dues persones grans. A la vegada permetria alleugerir les llistes d’espera per entrar a les residències geriàtriques.
