S’ha deixat d’escriure cartes amb llapis i paper, sobretot perquè el món ha canviat la seva manera de comunicar-se. Avui prevalen els missatges digitals que arriben a l’instant, creuen oceans en segons i permeten respostes ràpides. Però en aquest avenç també s’ha perdut una cosa valuosa. Abans, una carta era un acte íntim i lent, una pausa al mig del soroll. Escriure-la requeria temps, pensament i emoció, triar cada paraula, doblegar el paper, tancar el sobre, esperar la resposta. Avui la pressa ha reemplaçat en espera, i la pantalla al tacte del paper.
Tot i això, les cartes no han mort del tot. Continuen vives en els que busquen tornar a allò essencial, en els que gaudeixen del silenci que acompanya l’escriptura a mà, de l’aroma del paper, de l’empremta única d’una lletra que no es pot copiar ni esborrar amb un clic. En el fons, hem deixat d’escriure amb llapis i paper perquè oblidem el valor de la lentitud i la presència. Però n’hi ha prou amb un full en blanc per recordar-ho.
Es van deixar les cartes de llapis i paper perquè el temps va començar a córrer més ràpid que el cor. Les paraules es van fer digitals, sense aroma, sense tinta, sense espera. Però, en algun racó de l’ànima encara batega la nostàlgia del traç, la carícia del paper, i la màgia de dir “et penso” amb la lentitud d’una mà que escriu. És l’ànima parlant sense presses, deixant la seva empremta a cada traç imperfecte.
El paper guarda allò que el cor no gosa dir en veu alta, i el llapis, amb la seva fragilitat, recorda que tot es pot esborrar, menys l’emoció amb què va ser escrit. Escriure una carta és tornar a quan sentir era més important que enviar. No hauríem de deixar d’escriure en paper, perquè a cada paraula traçada a mà, queda alguna cosa de nosaltres que cap pantalla no pot guardar.
El paper respira, envelleix amb dignitat, atresora l’emoció de qui escriu i el silenci de qui llegeix. Escriure en paper és resistir a l’oblit, és donar cos als pensaments i ànima les paraules. Mentre hi hagi una mà que escrigui, el cor continuarà tenint veu.
Tornem a escriure en paper alguna vegada, encara que sigui una sola línia, per a recordar com sona l’ànima quan s’atura. Que el llapis torni a fregar el paper, que les paraules es vessin sense correccions, sense pressa, sense brillantor digital. Tornar al llapis i paper per un dia seria com obrir una finestra al silenci. Deixar que les paraules respirin, que la ment s’aquieti i el cor dicti sense pantalles pel mig.
Un dia per a escriure a poc a poc, per a esborrar, per a pensar, per a sentir el pes dolç del que es diu. Perquè, de vegades, tornar al paper és tornar a nosaltres mateixos.