Primer s’ha d’entendre que ser proactiu significa que decidim com sentir-nos a cada moment. És a dir, encara que les emocions siguin inevitables, podem incidir en la seva manera de condicionar-nos. És la gran virtut de la proactivitat: que podem decidir què fer amb les emocions i, per tant, podem anticipar-nos a la seva relació amb els sentiments. Així doncs, si ja sabem que tal situació o persona ens altera l’estat anímic, ens anticipem al succés, treballem en nosaltres mateixos: millorem la nostra capacitat de reacció, perfeccionem la nostra gestió emocional i, sobretot, acceptem els resultats del nostre comportament.
Així doncs, ser proactius, és entendre que hem fet tot el possible perquè el moment desagradable deixi de ser-ho i, inevitablement, això es tradueix en un aprenentatge. Amb la qual cosa, sent proactius, ens passem la vida aprenent noves maneres de gestionar les emocions; veiem que no totes les situacions desagradables es mereixen el mateix valor emocional. No és el mateix la mort d’un ser estimat que la d’un desconegut, com tampoc ho és viure una agressió física o mental en primera persona que a través de les vivències dels altres. Certament en tots dos casos és desagradable i trist, però no és lògic ni sa que ens afecti de la mateixa manera i aquí és on entra en joc l’ansietat.
La por al que pugui succeir en el futur, la por a no ser capaços de suportar el malestar que creiem que viurem. Així doncs, si hem treballat i potenciat la nostra gestió emocional i, paral·lelament, també hem adquirit noves maneres d’afrontar el malestar, no li temerem perquè sempre tindrem un pla B. Primer, perquè ens hem anticipat al fet, tenim preparades les respostes al possible conflicte i, segon, perquè som conscients de l’esforç invertit. Amb la qual cosa, no estem deixant espai ni al remordiment, ni al pensament en bucle caracteritzat pel «i si hagués fet o dit allò». Arriba el gran moment, l’afrontem com l’hem practicat i acceptem el resultat sense més.
També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri.
