Allò que sorprèn del fet que prioritat derivi de prim no és pas l’etimologia, que d’entrada podria sobtar però de seguida veiem que no: prim ve del llatí primus, ‘primer, en cronologia i classificació’, i d’aquí ‘de primera qualitat, fi, prim’. No, el que sorprèn en realitat és el fet que un adjectiu com prim, d’una banda, hagi generat una família tan nombrosa (gairebé una setantena de derivats, poca broma), i de l’altra que tot i així no hagi aparegut fins avui per aquesta secció. I mira que inclou paraules d’ús tan freqüent com ara primavera (molt escaient per a la data, oi?), primitiu o un temptador príncep (ai, la branqueta de príncep! Que per cert inclou, i ja és paradoxal, principi). Però, per aquelles coses del destí, ens hem hagut d’esperar a aquesta “prioritat nacional” que les darreres setmanes ens omple els mitjans per trobar-nos la branca de prior, que neix d’aquesta manera: ‘superior d’algunes comunitats religioses’, del llatí prior, prioris, comparatiu de primus, ‘primer’. Etimològicament, doncs, cap sorpresa. Formen la descendència mitja dotzena de termes tan previsibles com priora, prioral, priorat (el més nostrat, per raons òbvies), prioressa i prioria. I finalment el fill díscol de la colla, la nostra prioritat, que és l’únic que s’escapa del significat eclesiàstic.
Ves que no sigui per això que té tan poc misteri, des del punt de vista semàntic (és broma, eh?). Prioritat vol dir el que vol dir (‘anterioritat en l’ordre del temps; precedència’ i ‘preferència, primacia’), sense més polisèmies) i amb els anys ha aconseguit fer florir un parell de fills tan insulsos com ell: l’adjectiu prioritari i el verb prioritzar. Un sol significat i fora, sense complicacions. Per a un filòleg, ja us ho diré, més aviat ensopits.
Per això, l’única feina que ens queda és especular sobre els motius de la tria d’aquesta paraula per part de qui l’ha posada en circulació. Que ja sabeu que no és mai casual ni gratuïta. I amb aquesta disfressa de sociòleg gosaria aventurar que, com ha estat norma fins ara, la dreta més esverada segueix el seu rumb de conceptes fàcils, unívocs i a l’abast de tothom per difondre un diguem-ne ideari de traç gruixut i contundència discursiva. Mots, eslògans, frases que es puguin proferir a crits des d’una tarima o, encara millor, que es deixin corejar en forma de proclames. Perquè l’actual confrontació global, tinguem-ho present, també és una batalla entre dues formes d’entendre el llenguatge i la comunicació.
