Malgrat l’ús intensiu que els darrers mesos estem fent dels substantius brot i rebrot, el verb brotar (i rebrotar també) no ha aconseguit treure’s de sobre la vaga sentor de castellanisme l’acompanya.

Entenguem-nos: en els sectors relacionats amb l’agricultura, la jardineria i similars es fa servir amb tota normalitat (també, per cert, en el de la psiquiatria: un pacient brotat descriu la persona afectada per un trastorn mental en el moment en què es manifesta la fase de mania o pujada); però en el llenguatge general encara hi ha a qui no li acaba de fer el pes i s’estima més brollar, que tanmateix no n’és pas sinònim i per tant en fa un ús impropi. Brollar és una cosa que només poden fer líquids i gasos, perquè implica ‘sortir de terra amb certa impetuositat, especialment l’aigua’; però és veritat que d’un sembrat que treu brot de manera general i simultània podem dir que “brolla”, i per tant la confusió té una certa raó de ser.

De tota manera, el més curiós del verb brollar és, sense cap dubte, l’etimologia. Pertany al grup de les incertes, que no són pas poques, i inclou un cert suspens. Mireu i xaleu: “Segle XIII, d’origen incert, com l’occità brolhar,  probablement del llatí vulgar gàl·lic BROGILOS, que sembla derivat del cèltic amb el sentit primitiu de ‘clos de plantes’, aplicat en català a líquids per influx de mots com borbollar, bombolla, bullir, relacionats amb el llatí BULLIRE, ‘fer borbolls’”. Què, fascinant, eh?

En canvi, la del mot que avui ens ocupa és ben bé el contrari: més senzilla impossible. Brot prové del gòtic brut, que volia dir el mateix: “Branqueta tendra originada a partir d’una gemma”. D’aquí ve el sentit figurat més modern de “primera manifestació d’un fenomen”. Ara bé, a pesar que es tracta d’una família curteta (una dotzena de derivats), compta amb un representant il·lustre; concretament, la frase feta ‘no fotre ni brot’, que representa el màxim de la droperia perquè el brot és la quantitat mínima d’una cosa, tal com explica el diccionari Alcover-Moll. Quant als parents exòtics, es tracta d’un mot col·lectiu (rebrotim, ‘Conjunt de brots petits que solen ésser perjudicials a la planta i s’han de treure), i d’un diminutiu, brotó, que malgrat aquest aspecte de partícula subatòmica només es refereix al brot quan comença a sortir. I no solament engendra plantes sinó també un parell de verbs igual d’específics com són brotonar i esbrotonar.

El més significatiu de tot plegat, suposo, és la lliçó que conté aquesta dinàmica: la primera vegada és un brot i després, i fins a l’eliminació total del fenomen, ja parlem de rebrots.