Quan ens fem grans, més que en qualsevol altra edat, ens podem veure afectats per un sentiment de soledat no volguda, que pot desembocar en una depressió. No hem de menys valorar aquest risc que actua de manera invisible i és de difícil detecció. Un 25 % de la població mundial, al llarg de la vida haurem tingut un o més episodis de malaltia mental.
El cert és que vivim més anys i com a societat afrontem un fenomen que es tradueix per un major nombre de persones grans respecte a les persones joves. Viure més anys hauria de ser motiu de goig i per contra és causa de preocupació i debat des de diferents àmbits de la societat.
Com apuntava el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, els constants i accelerats canvis de la nostra societat, colpegen les persones grans, com ho fan els estereotips i prejudicis envers els col·lectiu, sobretot en entorns on compten més els índex de consum i productivitat laboral, que les aportacions de persones plenes d’experiència, que la volen explicar i compartir, de la qual hom pot aprendre.
A partir de les successives crisis econòmiques hem vist retallades o deixades de banda les polítiques destinades a les persones grans, la qual cosa ha anat en detriment del benestar i tranquil·litat dels que tenim edats avançades. Tampoc ajuda gaire a millorar la situació el fet que alguns fills deixin de transmetre afecte a llurs progenitors, ja grans, a qui van a visitar o els truquen només quan necessiten diners. Sortosament són minoria.
Tot plegat afecta de forma negativa a la salut. En un estudi dut a terme a la Universitat de Chicago, Louise Hawkley posava de relleu que el dolor social de no sentir-se escoltat o integrat dins de la societat provoca efectes nocius, com pot ser el risc de patir alguna de malalties de les considerades greus.
Per un altre costat, amb l’excusa de les crisis, el col·lectiu de les persones grans estem patint una forta pèrdua del poder adquisitiu, a causa d’haver estat congelades les pensions de jubilació des de fa anys, la qual cosa està generant una pobresa emergent en el col·lectiu, d’un grau, crec, insospitat.
Cal tenir present però que si sumats tots els ingressos, per tots els conceptes, una persona jubilada resident a Andorra des de fa més de 7 anys, en el darrer any, mensualment ha percebut menys de 1.000 euros, o de forma conjunta, amb el cònjuge, menys de 1.700 euros, segons siguin un o dos membres a la llar, en ambdós casos poden ser destinataris d’ un complement no contributiu, fins a arribar a un o altre import. Tot i tenir-hi dret sovint no el sol·liciten perquè inversemblantment consideren que estarien demanant caritat i no un dret.
En definitiva, allò que he intentat descriure només és un símptoma, o sigui els efectes del model de societat que tenim. Tots junts, societat civil i administració, n’hauríem de corregir les causes. Per detectar els casos d’aïllament personal, en alguns barris de Barcelona ha estat posada en marxa una reeixida iniciativa consistent en mobilitzar d’un costat el teixit social, representat per les associacions cíviques i, de l’altra, els centres d’atenció primària actuant conjuntament de forma preventiva, com una “antena de radar”. El gruix del treball social a realitzar recau però en el Centre d’Atenció Primària corresponent. Per combatre la soledat, donar afecte i acompanyar a les persones grans, te un paper important l’entitat Amics de la Gent Gran de Barcelona, la FATEC i el programa municipal d’acolliment d’estudiants a casa de persones grans que vulguin companyia.
