Les habilitats amb les quals naixem són les imprescindibles perquè s’estableixi el vincle mare fill i per a facilitar-nos la seva futura relació d’aferrament amb la nostra mare i amb el nostre pare.
Ara sabem que el tracte que hagi rebut el nadó durant aquesta etapa tan sensible de la seva vida serà molt important en el desenvolupament.
Tot i que la lactància és un acte natural, n’hi ha que se senten incòmodes quan veuen que una mare dona pit al seu nadó en un lloc públic.
Hi ha casos en què s’ha arribat a agredir perquè vagin a un lloc privat a alletar el seu fill.
Els nadons es passen molt de temps adormits o endormiscats i, quan estan desperts, poden mostrar-se inquiets o plorar per les necessitats bàsiques d’aliment, contacte, etc.
Però, de tant en tant, els sorprenem tranquils i alerta, pràcticament immòbils, atents al que passa al seu voltant.
Els nadons coneixen la seva mare per la seva olor i per la seva veu des de abans de néixer. Necessiten intercanviar mirades amb la persona que els cuida i que són capaces de tornar un somriure.
Els nadons que estan en contacte permanent amb la mare o el pare dormen més tranquils i només ploren quan tenen gana o estan malalts.
Durant el primer any, el paper del pare és de suport a la mare i als jocs. Durant els primers mesos, el nadó espera del seu pare joc i estímul. Jugar amb el nadó, tranquil·litzar-lo, atendre’l i conèixer-se entre pare he fills.
Aquí us deixo una petita reflexió, per a totes les mares que alleten els seus fills.
No em deixis plorar mare.
No se m’engrandiran els pulmons, no em faré més fort, no em faré més savi.
No em deixis plorar mare.
No escoltis aquests comentaris, el teu pit no em farà dependent, no ho faig per a molestar.
No em deixis plorar mare.
Només puc confiar en tu, només conec la teva veu, la teva olor, només penso en tu des que vaig sortir del teu ventre.
No em deixis plorar mare.
No m’ensenyis a consolar-me solet, no ho necessito, perquè sé que sempre podré comptar amb tu.
No et demano consol a la nit per a molestar, et busco perquè et necessito, perquè no entenc aquest món en què vivim, perquè tot just estic aprenent a estimar.
No m’ensenyis tan petit a plorar, a patir, a sentir solitud.
Ho aprendré, t’ho prometo.
Un dia patiré de veritat i el meu plor no serà perquè em prenguis als braços o perquè em donis el pit, un dia el meu plor serà d’adult i no el podràs consolar.
Aquell dia vull recordar dies més senzills.
Dies en què els meus pares em besaven i només amb això deixava de plorar.
Aquests dies no tornen i si mai no els vaig tenir no hauré què recordar.
No em deixis plorar mare.