José Maria Aige, culturista: “El nostre és un esport molt dur mentalment”

Betty Tinoco i José María Aige poc després d’aconseguir el tercer lloc en el Mundial celebrat a Santa Sussana el passat octubre.
Betty Tinoco i José María Aige poc després d’aconseguir el tercer lloc en el Mundial celebrat a Santa Sussana el passat octubre.

Betty Tinoco (Palau-solitài Plegamans, 15/01/1990) i el José Maria Aige (Barcelona, 07/03/1978) comparteixen vida i passió per un mateix esport, el culturisme. Després d’anys d’entrenament comencen a recollir els fruits del seu esforç i el seu racó dels trofeus ja té títols i medalles de molt pes. Ell ha quedat tercer de la categoria de clàssic body building en el recent mundial, celebrat a Santa Susanna, i ha estat dos cops campió d’Espanya en aquesta modalitat. Ella, amb menys experiència, treballa ara per a canviar de categoria i a lluitar pels primers títols.

Com definirieu el culturisme?
B.– És una passió, aquí no és considerat un esport, però ho és, perquè treballes el teu físic. La diferència és que un futbolista s’entrena i després juga un partit, un enfrontament. En  el nostre cas la competició és estètica, però l’entrenament és esportiu.
JM.- La finalitat és estètica, treballes al gimnàs per a esculpir el teu cos. I que t’ocupa les 24 hores, perquè és l’entrenament, la dieta, el descans…

Quan fa que el practiqueu?
JM.- Jo des dels 16 anys. M’agradava, però llavors hi havia molt poca informació, tant de dietes com d’exercicis. A poc a poc vaig començar a interessar-me per aquest món.
B.- Jo fa 7 anys que vaig començar a fer esport. Tenia problemes d’alimentació i ansietat, i la meva doctora em va recomanar l’esport. Llavors va ser quan el vaig conèixer a ell. Era el meu monitor. Competir, fa dos anys que competeixo.

És compatible amb altres esports?
JM.- Sí, però quan estàs en l’àmbit de competició no és recomanable, et pot produir lesions i te la jugues. En el nostre esport és molt important també el descans. Quan fas l’exercici d’un múscul durant una hora li hem de donar descans i l’endemà fer-ne un altre.

Treballeu els músculs específicament?
B.- Sí cada dia un tipus de múscul. Avui, per exemple, jo he fet dorsals.

Com se suporta mentalment aquesta disciplina?
JM.- Mentalment és molt dur, sobretot quan comences a treure’t menjar. Nosaltres tenim la sort que els dos ho practiquem i sabem el sacrifici que comporta.
B.- És un 80% dieta i un 20% entrenament. Nosaltres comencem a retallar el menjar a finals d’abril, per a preparar les competicions de setembre. No menges res que no sigui dieta i vas progressivament reduint fins que a dues setmanes abans de la competició pràcticament només pots menjar proteïna cada tres hores. És molt important l’empatia per a portar bé aquells moments de malhumor que et provoca el fet de passar gana.

És un esport que necessita molts diners?
JM.- Sí, encara que no ho sembli. Menjar seguint la dieta és molt car. A més has de pagar al preparador, la federació, desplaçaments…
B.- Pensa que nosaltres ens podem menjar entre 4 i 5 quilos de pollastre al dia entre els dos. Una persona normal es lleva i es pren un cafè amb les torrades, a mig matí es pren un tros de fruita i un bocata, i al migdia fa un dinar normal, però nosaltres, cada tres hores pollastre, tant sí com no. I després hi ha despeses com el biquini, per exemple. Pensa que el meu costa 400 euros, està fet d’Swaroski i ha de ser així.

Tinoco i Aige I el bañador del JM també val 400 euros?!
JM.- No, el meu en val 60 (riu).
B.- És que aquest és un món molt masclista. Jo he de portar les ungles fetes, el maquillatge, que m’he de gastar un ‘pastón’,  la perruqueria, la bijuteria, els talons i el biquini. Ell només ha de portar el banyador, res més.

Com aneu de patrocinadors?
B.– En el nostre nivell trobar patrocinadors està molt vinculat al nombre de seguidors que tinguis a les xarxes, i encara que siguis tercer del món, si no et segueix gent no funciones. En països com Ucraïna o Rússia hi ha acadèmies d’aquest esport, i els busquen patrocinadors…. aquí res de res.

Com és una jornada de competició?
JM.- Primer vas al pesatge i el mesuratge. Després passes al backstage, on l’entrenador et pinta amb un tint especial per a ressaltar la musculatura. Escalfes una mica i esperes que et cridin. Surts a l’escenari, els jutges et demanen unes postures i després et deixen un minut per a fer la teva coreografia personal. Després esperes que et tornin a cridar per a l’entrega de premis.

I l’entrenament?
JM.– Entrenem cada dia. L’entrenador el veiem cada 15 dies, ens dóna unes rutines i nosaltres les fem pel nostre compte.
B.- Cada 15 dies ens fa també la revisió, ens fa posar el banyador de competició i ens fa fer les poses reglamentàries i així va veient on avancem i on anem malament.

Quins són els vostres músculs més complicats?
JM.- Els meus els de la cama, perquè són molt cansats de fer, però ara estic mirant de compensar-ho.
B.- El meu punt fort són les cames. En la categoria anterior en què estava, el meu punt dèbil era el gluti, però en la que entraré ara el gluti no és tan important i seran importants els braços, perquè es valora molt la X, és a dir que tingui la cintureta molt prima i que sigui molt ampla de dalt i molt ampla de cames. Amb la minusvalidesa que tinc, la paràlisi braquial obstètrica, em serà difícil de treballar perquè jo tinc limitació de moviments.

Quins són els criteris per a avaluar un culturista?
JM.- Depèn de la categoria. En el clàssic, la meva, és important que estigui tot harmònic, que estigui tot compensat i equilibrat, que es marqui bé la X. En altres és més desproporcionat, més de volum.

Com es pateix més dalt de la tarima competint o des de baix observant?
B.- Jo ho passo molt pitjor quan el veig que quan estic a l’escenari.
JM.- A mi m’agrada més veure-la a ella que sortir jo.

Quin és el vostre proper objectiu?
JM.- Ara tinc la plaça ja per a l’europeu i segons on facin el mundial hi anirem o no, perquè com ens hem de pagar nosaltres totes les despeses segons on sigui, no podrem. La idea és aquest any que ve esgotar al màxim aquesta categoria, i pujar al següent. Cada any vaig guanyant múscul i no és possible mantenir sempre la mateixa categoria. Després deixaré de competir un parell d’anys per a preparar la musculatura per la següent categoria.

Podem aspirar a un míster Olímpia a Catalunya?
JM.- Per l’edat que tinc ja ho veig difícil. Vaig començar a competir massa tard.
B.- Si hagués començat a competir anys abans, sí que podria ser un objectiu. Però es necessiten molts anys de preparació per a arribar a aquell nivell. Són gent que té molt volum de múscul. Pensa que les dues cames del José María en fan una d’un míster Olímpia.

Fins quan es pot competir?
B.- Hi ha un home que competeix a míster Espanya que té 76 anys i l’hauries de veure.

 

Per Pep Puig / AMIC – Palau Informatiu

TOTES LES NOTÍCIES