L’escriptor ferrierenc, Joan Pons i Pons, nascut el mateix any de la mort d’Albert Camus (1960), ha publicat, recentment, la seva darrera novel·la. L’obra porta per títol “El gos de Camus”, amb la participació de l’editorial menorquina Llentrisca edicions. Joan Pons (Ferreries, 1960) és escriptor amb una àmplia obra literària que compta amb 15 títols, entre novel·la, poesia i literatura infantil. Molts dels seus títols han rebut premis literaris i han estat traduïts a diferents idiomes. La seva novel·la El laberint de les girafes (Columna, 1999) és considerada una de les millors obres de la literatura catalana contemporània. Aquest passat 2025 ha publicat la seva darrera novel·la, El gos de Camus.
Les dificultats per a publicar en una mateixa editorial
Per exemple, quan vaig publicar a Proa Enciclopèdia Catalana, n’Isidor Cònsol volia que continués amb el mite de Semblancat i a jo m’agrada molt canviar, cada novel·la és un nou repte i, tal vegada, això ha fet que els crítics em vegin cada vegada diferent, que he publicat en les millors editorials catalanes i ara estic amb una editorial menorquina que em fa molta il·lusió com és Llentrisca edicions.
La fascinació per Albert Camus
Jo descobreixo n’Albert Camus… des de sempre. Jo era un lector compulsiu i ja llegia Albert Camus, però en Deseado Mercadal, que era un periodista, un exiliat menorquí, fa 30 anys o això, va escriure un article en el diari Menorca que destapava aquesta relació de n’Albert Camus amb Menorca. A partir d’aquell dia em va fascinar la seva figura i vaig voler escriure sobre ell: ho vaig llegir tot, llegia tot el que em queia a les mans, la biografia de n’Oliver Todd, tota la seva obra… i a jo em van donar un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes i que ja vaig tenir doblers per poder fer un viatge fins a Lourmarin, conèixer la casa on vivia, la seva tomba, que és molt graciós perquè la seva tomba és una tomba, com dic en el llibre, monacal… i és una figura que m’ha fascinat perquè té tots els components de la literatura que a jo m’agrada.
És important que els escriptors coneguin o puguin tenir un contacte directe amb els llocs on transcorren les seves novel·les?
És una pregunta que em faig, és necessari que un escriptor vagi als llocs que després descriurà o és millor que s’ho inventi, que faci fabulació i tingui més llibertat? L’anècdota que tinc és que jo ja tenia casa escrita la novel·la quan vaig anar a Lourmarin i quan vaig descobrir aquell espai, que és un poble petit, preciós, quasi de luxe, tot el que havia escrit m’ho vaig haver de replantejar perquè no era el mateix després de conèixer aquest espai. I vaig tenir fins i tot una mini depressió de dir que no hauria d’haver anat a Lourmarin, però després, amb el resultat final, sí que crec que ha estat molt positiu haver anat al territori literari de n’Albert Camus.
Es podria dir que existeix un paral·lelisme entre Albert Camus i Albert Sintes (protagonista de El Gos de Camus)?
Jo no diria tant perquè la vida de n’Albert Sintes és molt modesta, ha tingut un recorregut vital d’exili com n’Albert Camus.
Hi ha un paral·lelisme, a vegades irònic fins i tot, perquè n’Albert Camus era un seductor, una persona que es movia per París, i n’Albert Sintes és un fosser. Sí; hi ha una mica d’ironia en aquest paral·lelisme, existeix aquest paral·lelisme d’una manera una mica irònica.
La cama menorquina d’Albert Camus
La circumstància que fa que aquesta relació d’Albert Camus amb Menorca és que son pare francès va morir quan ell tenia 8 o 9 mesos i va ser criat per la branca menorquina, o sigui que es menjava sobrassades, fent els costums de Menorca dels exiliats, dels emigrants menorquins, i va créixer amb aquesta cultura menorquina, per això la seva literatura beu de la manera de ser menorquina.
Després descobreix a través d’en Louis Germain, descobreix l’escola francesa, i fa una fusió que jo em sembla molt interessant i molt important entre aquest passat menorquí, aquesta cultura menorquina, amb l’alta cultura francesa, amb l’alta literatura, i que fa que aquesta relació de Menorca amb Albert Camus sigui molt potent i molt fructífera.
Els gossos…
Aquesta escena que surt a la novel·la em va passar jo. Jo vivia al carrer Sant Bartomeu de Ferreries, em menjava un pa amb sobrassada, i va venir un ca, i em va mossegar el morro, i em va fer sang, i em va produir una fòbia als cans extraordinària, com a protagonista de la novel·la.
I com vaig curar aquesta fòbia? Tenint cans. Enfrontant-me als problemes, tenint cans, i per això els cans són molt importants a la meva obra. I també m’agrada molt el caràcter dels cans, que són lleials, que t’estimen… Són aquestes dues circumstàncies, aquest trauma que vaig tenir de petit, i el caràcter, o la personalitat, encara que no es pugui dir, dels cans, que m’és molt propera.
Els protagonistes de El gos de Camus, les múltiples veus narratives…
Els humans no aprenem, és com que portem el context i no veiem l’extensió de les coses. I per això és tan important recordar els traumes que s’han tingut. I jo, en aquesta novel·la, he volgut donar veu a les persones que no han tingut veu. No només als personatges, sinó també als animals. Un animal pot contemplar les coses i tenir veu, com el ca que viatjava dins el cotxe de Michel Gallimard, que quan s’accidenta, els periodistes t’informa del que ha passat a Michel Gallimard, amb Albert Camus, però no diuen res del ca, que es deia Floc. El que és important és intentar donar veu a la gent, a les persones, als arbres…
Les influències de El gos de Camus…
La ciència ens ha donat molta informació sobre com es comporten els animals, com es comporten els arbres, i això crec que és molt important. Sí, hi ha influència d’Ànima, de Canto jo i la muntanya balla, però n’hi ha més encara de Pedro Páramo; el meu referent és en Juan Rulfo, i allà són els morts els qui xerren.
Hi ha molta tradició que xerrin els animals…, els grecs, la literatura llatina, té una tradició que jo he volgut recuperar. Però jo, parteixo, com a lector primer, en Shakespeare, de les faules franceses, de tota aquesta tradició que passa també per Shakespeare, agafa un recorregut molt extens.
El perquè de l’ús de múltiples veus narratives…
Com un escriptor menorquí d’aquesta illa tan petita, que escriu segons els francesos en patuès, pot fer una biografia novel·lada d’un gegant de la literatura, un clàssic com n’Albert Camus? I jo no em veia amb cor de fer-ho com s’havia fet abans. Primer que ja s’havia fet i jo no ho volia fer, com n’Oliver Todd, que agafa dades… Jo volia que m’ajudessin, volia agafar totes aquestes veus i contar una història. Jo em guio molt per un principi que és el principi de la redundància i de la repetició, ho faig molt per intuïció. Si ja està dit, no ho tornis a dir. Però si no s’entén, repeteix-ho. I això és una mica la manera d’escriure que jo faig.
La temàtica de El gos de Camús és la memòria?
Tens la capacitat de posar-te…, aquesta empatia de posar-te en la veu d’un ca, d’un fong, d’un bacteri… Aquesta capacitat és una qualitat i els escriptors, encara que sigui una mica pedant dir-ho, han d’aprofitar les nostres qualitats i explotar-les.
Crec que vivim una època cruel en què ens costa…, es ralla molt d’empatia i jo crec que ara falta empatia més compassió. I en la meva obra, jo vull que el lector vegi aquesta empatia i aquesta compassió.
Sobre la literatura menorquina contemporània
Quan vaig publicar a Proa Enciclopèdia Catalana que l’Isidor Cònsol, l’editor, em va dir que havia de continuar amb el mite de Semblancat, que havien estat tres obres: No crec en el que diuen de mi, Nàufrags i El laberint de les Girafes. I jo, en aquell moment, per aquesta literatura de la memòria, rural, era molt despectiu. I jo volia escriure una novel·la urbana, contemporània, que va ser Sorra a les sabates. És una novel·la contemporània. Una de les coses que jo trobo molt important ara en la literatura menorquina és que hem de fer l’esforç de contar-nos des de Menorca. Ens han contat molt des de fora, des dels historiadors, n’Armstrong, fins a Josep Pla, Camilo José Cela. Ens han contat molt des de fora i ara, per primera vegada, tal vegada, a la història, ens podem contar nosaltres des de dins. I això, que sembla una bajanada, per a una illa de 100.000 habitants, ho trobo molt important.
Ara, per primera vegada en la història, els menorquins ens poden contar des de dins.
Una estructura circular que torna a Menorca…
Ser menorquí és el viatge circular que explica en el llibre. Vas a Barcelona i quan ets a Barcelona ja enyores Menorca. Però quan ets a Menorca enyores Barcelona. És la maledicció dels illencs. Menorca sempre és un retorn. Hi ha novel·les que passen a Praga, que passen a Alger, que passen a França, però sempre hi ha un retorn a Menorca. És una maledicció que tenim els menorquins, que tenim els illencs en general.
Per Redacció Ràdio Far, Blanca Noguera