La quasi immobilitat forçada i el curs permanent en epidemiologia en què vivim han fet que els indicadors de carretera, que ja poques ocasions tenim de veure, vagin essent substituïts en el panorama quotidià pels indicadors que ens revelen l’evolució de la pandèmia. Morfològicament parlant és un substantiu que deriva del verb indicar, igual que altres germans seus com ara indicació (i les famoses contraindicacions dels medicaments), el temps verbal indicatiu o l’adjectiu indicat/da, sedimentat amb els anys en el seu significat d’adequat (“És el filòleg més indicat per explicar aquesta mena de fenòmens”, per exemple).

Al mateix nivell que indicar hi trobem un substantiu força revelador, índex, nom que rep el segon dit de la mà, precisament el que fem servir per indicar o assenyalar les coses. Tanmateix, amb els temps va adquirir un altre significat, el de ‘Nombre que expressa la relació entre dues o més magnituds’, que a la llarga li ha proporcionat més fruits en àmbits especialitzats, com ara subíndex o indexar.

Finalment, i no em sembla gens casual que surti ara perquè sembla voler establir una relació amb l’actualitat a través del judici pels atemptats de la Rambla de Barcelona, el tercer germà de la família és indici, el menys prolífic de tots perquè solament s’ha expandit a través del verb indiciar i l’adjectiu indiciari, cenyits tots per tant a l’àmbit estricte del dret.

Molt bé, he parlat de germans però de pare encara no. Perquè és precisament la gràcia de l’assumpte. Tots tres (índex, indicar i indici) descendeixen d’un mot que no endevinaríeu ni que us matessin. No per re, sinó perquè no faríeu mai l’associació de l’un amb els altres. Sobretot perquè és una paraula força infreqüent, tal com ara veureu. Es tracta del substantiu que designa el ‘moixó o ocell que serveix de reclam de caça per atreure altres ocells’, i que justament per aquest paper d’estrassa que li toca fer, allà palplantat com un estaquirot, va adquirir el sentit figurat de ‘persona aturada, estúpida’. Em refereixoni més ni menys que a enze, un insult que ja es fa servir ben poc però que, veient la docilitat amb què entomem totes les limitacions que se’ns dicten, ves que no convingui recuperar. Com a curiositat, tanmbé existeix enzador, el ‘bastó al cim del qual es col·loca l’enze’ i que suposo que només deuen conèixer la gent que es dediquen a la caça (en canvi, podem descartar rotundament tot parentesc amb l’àcid anomenat indican, la major virtut del qual és haver creat un compost tan pintoresc com indicanúria, ‘Presència d’una quantitat excessiva d’indican a l’orina’).