Gemma Nierga: “Fujo molt del sectarisme; del aquesta tele és de les meves’”


És juliol del 2017 i la periodista Gemma Nierga (Girona, 1965) empassa saliva mentre, en antena, la seva companya Pepa Bueno l’acomiada de la Cadena SER després de tres dècades. La distància entre aquell simbòlic adéu i l’ara queda mesurada en un sentir de la Gemma Nierga d’avui: “Em quedo amb la meravella que són les segones oportunitats”. Aquest curs, segones oportunitats tant a RTVE Catalunya –Cafè d’idees– com a TV3 –Els meus fills-, on la comunicadora s’endinsa definitivament en l’ecosistema televisiu a través de l’actualitat i les relacions entre pares i fills, respectivament, àmbit aquest darrer en el qual ja s’havia especialitzat en Els meus pares (TV3), la primera temporada de, reconeix, un espai que té molt d’autobiogràfic: “Bona part de la meva maternitat, del tipus de filla que he sigut, està en el programa”.

Quant d’autobiogràfic de Gemma Nierga hi ha a Els meus fills (TV3)?
Carai, quina pregunta (riu). Quina pregunta més… no complicada, però sí interessant perquè no me l’havien fet mai. Doncs mira, anava a dir “res” però en canvi et diré que molt. És impossible fer entrevistes tan personals, tan humanes, sense que part de la teva persona estigui a cada pregunta. No ho havia pensat i em fas veure que bona part de com m’han educat, com jo educo els meus fills, com jo entenc la maternitat, el tipus de filla que he sigut… Tot això en el fons està en el programa.

Darrerament el programa ha tractat la mort dels pares, situació que vostè ha viscut personalment. Està entenent millor els seus fills o a vostè mateixa?
A través d’aquest programa entenc millor la vida, perquè ens col·loquem davant de situacions extraordinàries on les persones han de treure els millors recursos que tenen, i a mi em fa entendre millor la dificultat que hi ha a les relacions de pares i fills. Dit això, també em fa analitzar millor la meva relació amb els meus pares i la manera d’educar els meus fills. És un programa que en el fons et col·loca un mirall davant sobre com són aquestes relacions pares-fills. I t’adones com en situacions molt complicades aquestes relacions s’enforteixen, per tant trec la lliçó que no hem de tenir por de situacions que la vida ens col·loca difícils, extraordinàries, complicades, perquè en podem treure una lliçó.

El passat abril li deia al periodista Javier del Pino que, després de tants anys a la ràdio, les ofertes que li han arribat de la tele li han fet sortir de la seva zona de confort. Es queda amb això, de la tele?
Em quedo amb la meravella que són les segones oportunitats. És a dir, em quedo amb què sempre, a la vida, ens pensem que ens tanquen portes, i és veritat que es tanquen però després la vida et sorprèn, i em quedo amb aquesta sorpresa. Jo per exemple mai no havia fet tanta televisió com he fet en aquest temps. És més, sempre deia que no volia fer televisió, i en canvi ara estic tant amb Els meus fills a TV3 com a La 2 amb un programa informatiu.

En temps de polarització política, especialment a Catalunya, com es porta presentar un programa a la televisió pública catalana i un altre a l’estatal? És una declaració d’intencions com a periodista?
No… Més enllà d’aquesta polarització, més enllà de mitjans de comunicació com TV3 o RTVE, hi ha equips de persones: hi ha equips de periodistes, de productors, de realitzadors, que són bons professionals i que te’ls trobes a tots els mitjans, que transcendeixen aquests mitjans. Per tant, jo no incidiria tant en treballar a dues teles… Són dues teles que existeixen al nostre país, a Catalunya, que emeten en català i que et donen la possibilitat de treballar. He treballat molt a gust a TV3, molt, i ara començo aquesta etapa a TVE Catalunya, i estic molt confortable. I no és cap declaració d’intencions: no he volgut demostrar res a ningú, son oportunitats de feina que t’arriben.

Si és així, per què costa que aquesta idea arribi a la ciutadania?
Perquè és evident que la societat està molt polaritzada i als polítics a vegades els interessa subratllar aquesta marca ideològica d’alguns mitjans. És a dir, que no ens deixem portar per l’interès d’alguns polítics o d’alguns sectors de la societat per subratllar si un mitjà ideològicament és d’una tendència o una altra. No ens deixem arrossegar per això i observem els mitjans amb interès, amb ulls oberts i amb ganes de veure què ens ofereixen. Fujo molt del sectarisme; fujo molt del “aquesta tele és de les meves i aquesta és del bàndol contrari”. Totes les teles ofereixen bons programes i mals programes, i totes tenen bons professionals i mals professionals.

De tots els mitjans en els quals ha treballat, en quin s’ha sentit més lliure com a periodista?
M’he sentit molt lliure a tots els mitjans en els que he treballat, i aquesta resposta imagino que no et deixarà satisfet perquè voldries que et digués que en algun no, però de veritat que m’he sentit molt lliure. He treballat a un mitjà privat com La Ser, he treballat a un mitjà públic com TV3, com ara TVE, o com 8tv o com Catalunya Ràdio… És a dir, he tocat diferents pals de diferents mitjans i a tots m’he sentit lliure, només et marca el teu sentit comú per no anar més enllà d’on creus que pots arribar. Però de veritat, no, no, no: jo, personalment, no he patit ni la censura ni que t’arribi al matí una nota al teu mòbil dient “d’això no en parlis”. Això, a mi, encara no m’ha arribat. I ja tinc una edat, eh. Crec que a aquesta edat ja no m’arribarà.

De debò no hi ha cap exemple de “no parli de cert tema” o “no entrevisti cert personatge”?
Això no vol dir que hi hagi mitjans que tinguin algun interès a potenciar més un tipus de convidat per l’interès empresarial de mitjans privats que és molt comprensible. Això forma part de reunions d’equip, fins i tot editorials, on hi ha interessos empresarials d’un mitjà privat. Però no va més enllà d’això.

L’únic cop que ha plorat en antena va ser amb l’assassinat d’Ernest Lluch. A quina reflexió la porta que segons l’estudi ‘La memoria de un país’ (GAD3) 8 de cada 10 joves no saben qui va ser Ernest Lluch?
Uau. És una dada que no coneixia. És molt trist i diu molt de la poca cultura del nostre país; de la poca cultura en majúscules, no només política sinó artística i de molts àmbits. Això forma part de la nostra cultura política i hem de saber d’on venim; hem de saber d’on venim, per on hem passat, hem de saber com hem patit per una banda terrorista que és ETA, que durant anys ha estat matant, i a mi em sap greu, però forma part també d’aquesta frivolitat amb la que passem per sobre de tot en la societat en la que vivim. És tot tan volàtil. Aprofundim tan poc en les coses… Jo vinc d’una època que penso que s’aprofundia més. Anàvem molt més enllà dels 140 caràcters. Anàvem molt més enllà del tuit ràpid, que és amb el que ara es mouen els meus fills. Això ens porta a no saber qui era Ernest Lluch.

Parlant de Twitter, segueix tenint un compte anònim, ara a més de l’oficial?
Si segueixo? Sí! (riu). Jo durant molts anys he estat amb un compte anònim, però no tenia cap més secret, senzillament és que volia seguir a molta gent però no amb el meu nom. Des del passat setembre estic a Twitter amb el meu nom, i ara tinc els dos: continuo amb el que segueixo a molta gent, i amb el meu vaig fent petites passes… perquè no estic familiaritzada, no estic familiaritzada ni amb el llenguatge de Twitter ni amb el comportament de Twitter, i em fa una por… Em fa una por ficar la pota… saps? I vaig molt amb compte, soc molt curosa, i senzillament intento que sigui una mica altaveu de la feina que jo faig, mai de la meva vida privada ni molt menys de les meves opinions, que sempre m’agrada que es quedin amb mi i no crec que les hagi de compartir públicament.

Amb Jaume Figueres ha publicat El cine que ens va obrir els ulls, una declaració d’amor al cinema. Com creu que sobreviurà el cinema a la covid?
No diré cap cosa molt original i cap cosa que no pensem tots: que els cines sembla que estan destinats o a bé desaparèixer, o a reinventar-se, que ho estan fent, i a oferir productes que puguin interessar més enllà d’oferir la pel·lícula d’estrena al gran públic. Els nostres hàbits han canviat d’una manera extraordinària. Els meus fills pràcticament ja no van al cine. I els agrada, eh! Jo els he acostumat a anar a la sala, però la gent jove ja pràcticament no hi va. Llavors, quin futur? Un futur molt negre. Molt negre. Però a la vegada confio que seran capaços, algunes sales, de reinventar-se i d’oferir un producte que sigui adient i adequat a la societat tal com ara l’entenem.

Un pronòstic per acabar: què li queda fer a Gemma Nierga en el periodisme?
Em queda consolidar el nou espai d’actualitat, el Cafè d’idees, on acabo de començar. El meu cap ara és impossible que pensi en alguna altra cosa, i confio que em quedin moltes coses: estic més oberta ara a visualitzar un futur molt diversificat professionalment, que fa uns anys potser estava molt acostumada a treballar a la mateixa empresa i no veia més enllà. M’encantaria consolidar aquest format i que em sortissin projectes que m’obliguin a… no et diré a reinventar-me, però sí que m’obliguin a sortir d’aquesta zona de confort que tens quan ja tens un producte molt treballat. Ara tinc ganes de provar coses noves.

 

Text: Manuel Arenas / Clack  | Vídeo: Carla González

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES