Recordem abans de res el que deia la setmana passada: “A la ciutat on resideixo, Terrassa, segons Ajuntament, es fan uns 700.000 desplaçaments diaris en tots els modes. A peu, bici, transport públic, privat, etc. Però atenció, en vehicle privat dins de la ciutat, punt a punt i a un radi inferior als 2 km, uns 200.000!” És a dir, a les ciutats, s’abusa de l’ús del cotxe en molts casos i els camins dels cotxes segueixen inèrcies molt consolidades.
Als anys 90, molts pobles i ciutats del nostre país van començar la vianalització d’alguns carrers cèntrics ocupats sempre pels cotxes. A principis de segle, l’orgia econòmica trencada el 2008 no va afavorir, en molts casos, la seva continuïtat. Des de fa 6 o 7 anys, amb pausa obligada, es reprenen ambiciosos projectes, en línia amb la Crisi Climàtica i la recerca del benestar pels habitants de les ciutats.
Els fons europeus Next Generation en són claus. En el cas de la meva ciutat, un projecte de pacificació de dos vials, que ara són “autopistes urbanes” i elaborat el 2016, perfectament acotat i estudiat queda ajornat des d’avui fins al 2024 per arribar a un “consens”. Em temo que aquest consens no arribarà mai.
Estem en les reticències de canvi de paradigma, de revolució i que creen defensors i detractors. Els anys 90, en aquestes primeres vianalitzacions, els comerciants – a casa n’havia estat el meu pare – de Vic, Lleida, Mataró, Sant Cugat, Terrassa, Reus, etc. de forma intensa, es van oposar per la falsa idea que, treure aparcaments en superfície, restringir trànsit i vianalitzar, treu clients. La realitat va demostrar que no. Els estudis diuen que s’incrementen els potencials compradors en un 30%.
Ara, a la meva ciutat, es defensa no tocar gairebé res en aquests dos vials. Per desgràcia, la Revolució Verda no acontentarà a tothom a la curta, però de segur si que ho farà a mitjà i llarg termini.
Cal valentia arreu!
Per Francesc Mauri | TV3