S’acostava el Nadal i el senyor temps, pentinava la seva llarga cabellera blanca. El senyor Temps tenia tres filles: el dia, l’hora i la vida. Mai se separaven una de l’altra, sempre estaven ocupades en alguna feina, però, quan més feina tenien era quan arribava Nadal, encara que també, era el moment més divertit perquè, totes tres, preparaven regals als humans per a felicitar-los en aquestes dates. Un dia, quan eren reunides, les tres germanes van estar pensant quin podia ser el millor regal de Nadal i, per unanimitat, van decidir fer cadascun d’ells un tipus de caramels. I, dit i fet, tot d’una van començar a fabricar-los.
El dia va fer els caramels de l’esperança amb un bon grapat de bombolles inventades per ella i que va embolicar en un paperet de color verd. L’hora va fabricar els caramels de la felicitat, amb molt sucre i un pessic de menta que va embolicar en un paperet blau. I, la vida, va dubtar i, abans de decidir-se, volia encertar amb la creació del seu caramel perquè, sempre, tots la recordessin. Després de donar-hi voltes i més voltes, se li va acudir una idea. Va trucar a la seva amiga la neu de l’hivern i li va demanar prestats un munt de flocs. Llavors, va abocar en cadascun d’ells una llàgrima i els va embolicar en un paper daurat i brillant preciós.
Quan va clarejar el dia de Nadal, les tres germanes van repartir per tot el món els caramels i van esperar els resultats abrigades entre el llarg cabell del seu pare, el temps. Van comprovar com als nens els agradaven els caramels embolicats en paper verd perquè quan se’ls posaven a la boca, sentien una picor especial molt divertida que els feia sentir-se molt contents.
Els grans preferien els blaus perquè eren de sabor molt dolç i intens i els feien somriure. De la seva banda, la vida va esperar molt preocupada l’èxit que poguessin tenir els seus caramels de paper daurat brillant que contenien una llàgrima en un trosset de neu, però, una mica decebuda, va veure com, aquests, ningú se’ls menjava. En un primer moment, els caramels anaven a parar a una bosseta que tota la gent portava penjada al seu coll. Però, després, quan se’ls posaven a la boca, els ulls de les persones s’omplien d’una llum especial que els dibuixava un trist somriure als llavis. Per tant, es pot dir que als humans els havien agradat els regals en forma de caramels. De fet, totes tres van coincidir a dir que sí.
Quan el pare, el temps, va voler saber quin caramel havia tingut menys èxit, no van dubtar un moment a dir: Els de paper daurat brillant. Excepte els padrins -la gent gran-, gairebé tothom els guardava, sense tastar-los, en la bosseta que duien penjada al seu coll.
I, de què estan fets aquests caramels?, va preguntar el pare temps estranyat. De neu i llàgrimes?, va respondre compungida la vida i, amb una mica de tristor va dir: Volia saber si aquests caramels podrien agradar als humans, però sembla que no ha estat així.
No et preocupis va etzibar el pare temps, aquests caramels són els que els homes conserven a la bossa durant més temps i, a mesura que aquestes persones van passant per davant meu, són els que més tasten, perquè són els caramels que els fan més forts. De neu i llàgrimes estan fets. La veritat és que, això, és autèntic. Recordeu que l’esperança i la felicitat duren només un moment.
Les tres germanes, la vida, el dia i l’hora, es van quedar pensatives mentre contemplaven des de la finestra del primer pis del cel, el pas de la humanitat. Aleshores van poder veure com, tothom sense excepció, provava les tres classes de caramels. Però, així com els de l’esperança i la felicitat s’esgotaven ràpidament, els de paper daurat brillant fets de neu i llàgrimes, encara omplien les bosses que penjaven dels colls.
No obstant, en observar atentament als humans, van veure que abans de menjar els caramels els hi afegien unes gotes d’un líquid que hi havia en un flascó que tothom guardava a la seva butxaca. Estranyades, les tres germanes, van preguntar al seu pare, el temps, per què els humans afegeixen aquestes gotes? Sembla que d’aquesta manera els agraden més els caramels.
Què conté aquest flascó? El pare temps, va respondre molt seriós: És una cosa que s’anomena acceptació i que, els homes, han d’afegir per a poder menjar aquests caramels i que tinguin gust. Les tres filles del temps es van arraulir al costat del seu pare analitzant aquelles paraules. Quan les van entendre, llavors, es van quedar felices i en pau.
El Nadal vinent, les tres van decidir que haurien de fabricar més caramels, encara que cadascuna pensava com endolcir-los perquè, així, agradessin una mica més als humans. Amb aquest propòsit, el dia, l’hora i la vida, es van adormir entre els braços del seu pare, el senyor temps.