Els preus del mercat immobiliari d’Andorra

Lluís Samper
Lluís R. Samper Pascual

Del meu record, els preus de las unitats immobiliariàries, de lloguer o de compra, sempre han estat inassequibles per a les febles economies de la classe treballadora, situació que sens dubte s’accentua en arribar a la jubilació i disposar de menys ingressos i capacitat adquisitiva.

Haurem de convenir que, com a societat, ens cal identificar les causes i intentar suprimir o atenuar els factors perjudicials que intervenen en el mercat immobiliari, com poden ser, entre molts altres, l’ ànim especulatiu, la pressió a l’alça sobre els preus exercida per la demanda forana, la manca de terrenys edificables, l’escassa promoció d’habitatge de lloguer i la quasi nul·la inversió pública en habitatge social.

L’import de la despesa en habitatge, a Andorra, pot arribar a representar fins un 50%, o més, dels ingressos personals, percentatge molt per sobre del que estableix l’Organització del Treball. Per a poder revertir aquesta injusta situació penso que en matèria d’habitatge ens cal adoptar unes regulacions diferents de les actuals.

A ser possible, la nova normativa s’hauria de basar en un model reeixit d’ un altre país, naturalment amb les adaptacions i correccions escaients, que tinguin en compte, tan les característiques específiques del Principat, com els interessos legítims d’arrendadors i arrendataris.

Un model on poder-nos emmirallar, podria ser el de Suïssa, a on, per exemple, el salari d’un cambrer, pel cap baix, dobla al que rebria aquí, amb la particularitat de que el preu de l’habitatge que eventualment decidís comprar o llogar allà seria igual que el d’ aquí o lleugerament més elevat, per unes característiques equivalents o semblants.

Dir que allà, un 8% del seu parc immobiliari està en mans de cooperatives. És un model d’ accés a l’habitatge amb un segle d’ història que ha evolucionat en el temps i on elements, com la sostenibilitat, cada cop tenen més pes. En règim cooperativista, de mitjana el preu és un 20% més assequible que el de mercat.

Resulta que al país helvètic, el mercat de l’habitatge el tenen segmentat des de fa molts anys, amb els avantatges que comporta que, com hom pot intuir, son bastant importants. En la legislació dels diversos cantons, contemplen dos segments: els habitatges de fins a cent metres quadrats i els de més superfície.

Els de fins a cent metres quadrats només els poden comprar i vendre els propis del país, gaudeixen d’una fiscalitat baixa i preu limitat per metre quadrat, la qual cosa també redunda en un menor import del lloguer, si el propietari l’arrenda, mentre que per als de més superfície els preus son lliures, estan sotmesos a tributació alta i els pot comprar i vendre qui vulgui a condició de tenir residència a la Confederació Helvètica.

És obvi que a casa nostra manquen habitatges de lloguer per a poder atendre l’ actual creixent demanda, la qual cosa fa que els lloguers tinguin tendència alcista, per bé que ara estan congelats, com si d’una treva es tractés, entre arrendadors i arrendataris, a causa del context actual de crisi que patim.

Per apropar-nos a la realitat suïssa en matèria immobiliària, fora necessari, crec jo, establir, per parròquia, un cadastre, si no el tenen, on es classifiquin els habitatges en funció de la ubicació i de les prestacions que ofereix, com eina per a fixar sengles topalls per metre quadrat, un de referència per la compra i un altre pel lloguer, diversificats per zones, sostres  els quals no podrien ser sobrepassats en més d’un 10%.

Val a dir que correm el perill que, si es redueix la rendibilitat esperada dels propietaris, es deixa d’incentivar les inversions futures, tan en habitatges ja existents, com els encara per construir. L’edificació de nous habitatges es desploma, el que en un context de demografia creixent provoca una insuficiència per abastir la demanda. Els preus de lloguer fixats, haurien de permetre a cada propietari amortitzar la inversió en 20 anys com és habitual en règim de lloguer.

Sobre el tema que avui ens ocupa, voldria fer esment de la irregularitat que, al meu parer, suposa que es basteixin equipaments públics sobre terrenys privats i en finalitzar el contracte de lloguer de la parcel·la, la infraestructura bastida sobre el solar pugui passar a mans privades, si el propietari no renova el contracte d’arrendament.

Com a colofó, voldria assenyalar una altra pràctica habitual de l’ administració, al meu entendre, incorrecta, que es produeix quan, en lloc de comprar o construir edificis per albergar serveis públics, es fa ús i abús d’anar a lloguer, amb el malbaratament de recursos que això suposa per l’erari públic, diners que es podrien destinar a inversions econòmiques o socials rendibles.

TOTES LES NOTÍCIES