Després del seu ovacionat passi en la Secció Oficial del 69è Festival de Sant Sebastià, ‘El buen patrón’ de Fernando León de Aranoa acaba de ser escollida com a candidata espanyola als Oscar a millor pel·lícula estrangera. El darrer film del director de ‘Los lunes al sol’ ha comportat el retrobament de l’actor Javier Bardem, el mateix director i el productor Jaume Roures (Mediapro) quinze anys després d’aquell film que va marcar tota una època. El realitzador madrileny duu a terme a ‘El buen patrón’, el retrat paròdic d’un model d’empresariat hispà des de l’àmbit de la ficció en un registre de comèdia ben divertida, però inofensiva. Aranoa no perd la petjada social que ha caracteritzat sovint la seva filmografia i ara se centra en la vida del propietari de Básculas Blanco, Julio Blanco (Javier Bardem), el qual farà el possible per guanyar un premi regional a l’excel·lència empresarial.

Aranoa no acaba de trobar el to en un film desequilibrat tan escorat cap a la sàtira com cap al sainet. Crec que la necessitat de ser divertit i dir ocurrències malbarata el retrat punyent d’un prototipus d’empresari. S’agraeix la voluntat de fer un cinema contemporitzador, que prengui el pols al moment històric, però hom té la sensació que acabes de veure una pel·lícula social en sintonia amb el moment polític actual centrat en el postureig, la intranscendència i els titulars buits de contingut. Aranoa passa de llarg d’entrar a reflexionar sobre la classe treballadora, les relacions laborals en el lloc de treball o el drama de l’atur. A estones es mostra incisiu, en el millor estil Berlanga, però sovint gasta pólvora mullada per buscar l’efecte rialla sense conseqüències.

Això sí, tenim una gran actuació de Javier Bardem, molt caricaturesc en la seva extraordinària transformació tot fent d’empresari paternalista i intervencionista en la vida dels seus empleats, explotant la imatge d’empresari proper i preocupat que tracta als seus treballadors com a família seva. Un ésser tan carismàtic com abjecte, amb maneres de mafiós, movent els seus tentacles i influències, un gat vell que ha après a surfejar per damunt dels contratemps de l’empresa. Una imatge emblemàtica del film són les balances, logotip de l’empresa, l’equilibri just de pesos, una imatge simbòlica que Aranoa utilitza per deixar clara la idea que les balances d’aquest món estran trucades, manipulades. Una pel·lícula en el repartiment de la qual trobem també a Oscar de la Fuente, Celso Bugallo, Almudena Amor – la nova revelació del cinema espanyol – o Manolo Solo.