Si atenem a la definició que fa l’Institut d’Estudis Catalans, «edatisme» té com a significat «Actitud discriminatòria envers una persona, com a conseqüència de la seva edat». Considero que tal forma de discriminació pot ser de pensament, paraula, obra o omissió, com els pecats. Crec que, en general, el fet d’envellir, és de més mal portar per una dona que per un home. Al meu parer és degut a que imposem a les dones dos grans rols socials: el rol d’infantar i el rol d’ajustar el seu cos a uns cànons estàndards de bellesa, molt estrets, és a dir: jove, prima, morena o blanca.
A les dones se les posa sota pressió per a lluitar contra els signes d’envelliment, fent-les creure que és a fi de no perdre llurs estatus social. L’edatisme en la nostra societat es manifesta en el dia a dia en els mitjans de comunicació, especialment en la publicitat considerada no institucional.
La publicitat vehicula molts estereotips sobre la vellesa. Si fem cas de la publicitat, envellir es reduiria a la compra de cadires puja-escales, a preparar el propi enterrament, a lluitar contra les pèrdues urinàries i contra les arrugues o els canvis físics del cos per mitjà de la cirurgia estètica.
Uns altres mitjans on l’edatisme és present poden ser el cinema i el teatre, on els personatges sènior hi són poc representats, com passa ara en varis àmbits. El paper de dona vella, sovint és representat per actrius joves. L’edatisme també és present en la manera en què ens expressem habitualment.
L’eslògan publicitari «anti-edat», sobretot en articles cosmètics, estès arreu, ens condueix a la idea, al meu parer errònia, de que envellir és una condició que hem de combatre, com si fos una malaltia. De promig, les persones que ho creuen viuen menys anys que les que no donen per cert l’enunciat.