Debat (i 2)

Pau Vidal

Si la setmana passada l’entrada a la família nombrosa de batre ja va ser suculenta, prepareu-vos que avui encara més. Vam començar pels verbs i els derivats sense prefix i avui passarem als prefixats, seguint l’ordre dels verbs esmentats.

Combatre, per exemple, ens ha donat combatent, terme d’origen militar que s’ha escampat a pleret en altres àmbits, com ara el polític i, sobretot, l’esportiu. O combatiu, també. El verb esbatanar, en canvi, ni ha creat derivats ni segueix el patró formal; és una rara avis en tota regla. Ben bonica, això sí.

Rebatre, per la seva banda, és un cas més curiós. Un verb de poca freqüència d’ús, poquíssima, que disposa de mitja dotzena de derivats, com si hagués volgut superar el trauma de l’escassa presència en la vida pública amb una fertilitat excessiva: rebat, rebatedor, rebatuda… Tot i que els dos més difosos són sengles adjectius: rebatible irrebatible. Que em recorden, per cert, que ens n’hem descuidat un altre pel camí, en un error imperdonable: imbatible, que per ser fill únic ha fet una considerable fortuna (segurament és un dels més coneguts de tota la colla).

El repàs als verbs es tanca amb els dos rarets de la família: esbatre, desconegut en les dues accepcions que té (‘Treure del damunt amb una sacsejada allò que oprimeix o afeixuga’ i ‘Allunyar penes, afliccions, amb esbargiments, distraccions, etc, que de fet és simplement el sentit figurat), i sotbatre, sinònim de sotragar. Això sí, tots dos tenen descendència: esbat, esbategar, esbatec i esbatiment el primer i sotbatuda (sotragada) el segon.

Ens queda res, per acabar aquesta passejada? Doncs sí: els compostos. Si no, la família no seria tan paradigmàtica com dèiem. Són pocs però eixerits: batibull, que coneixeu perfectament; batifullar, amb F (‘batre els metalls per reduir-los a fulls’!) i batifuller; i, per acabar, batiport (‘porta o peça que tanca una obertura horitzontal o inclinada’ i, en el sentit més conegut, ‘post que es col·loca a la part inferior d’una portalada per tal d’impedir que l’aigua del carrer entri a casa’).

Au, ara sí que estem. I com ho rematem, tot això? Doncs d’una manera lògica: tota aquesta riquesa que hem vist, aquesta profusió d’emocions verbals que ens connecten amb el passat i en garanteixen la continuïtat, es pot perdre. Com? Abandonant-la. Per exemple, participant en un debat electoral del teu país en la llengua de l’enemic. Una manera ben estúpida de renunciar a aquest patrimoni, que no és sinó la teva identitat.

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES