Estimats diocesans, estimada església d’Urgell,
El 15 d’octubre celebrem Santa Teresa de Jesús, dona de foc i paraula, escriptora universal que va saber parlar de Déu amb la mateixa profunditat amb què descrivia els camins del cor humà. Qui la llegeix, creients o no, descobreix en les seves pàgines una força literària que travessa segles i fronteres. Teresa no es va limitar a fundar convents; va fundar, sobretot, una manera de mirar la vida que continua interpel·lant qualsevol persona que l’hi cerqui sentit.
En un món que corre, que mesura el temps en notificacions i missatges, Teresa ens convida a aturar-nos. Ella defineix l’oració com tractar d’amistat amb qui sabem que ens estima. Més que un exercici pietós, és una trobada, un diàleg que neix del desig de ser escoltats i d’aprendre a escoltar. Per al creient, aquest Tu és el mateix Déu; per a qui dubta o busca, pot ser la veritat, la bellesa, el misteri de l’existència. El que importa és obrir un espai on la vida pugui parlar.
La tradició cristiana ha fet d’aquesta experiència un llenguatge compartit: la litúrgia, que és sobretot celebració d’una presència que ens dona la seva pròpia vida i sosté la nostra existència. En l’eucaristia, en l’oració de les hores, en el ritme de l’any litúrgic, l’Església ens ensenya que no tot depèn de la nostra agenda. Allà, el silenci i la paraula s’entrellacen, l’Escriptura es converteix en aliment i la comunitat es fa llar. Teresa, mestra d’oració, va beure d’aquesta font i la va saber traduir en una amistat viva amb Déu.
Potser la paraula “oració” sona a temps antics, però, no necessitem avui més que mai un silenci habitat, un respir que ens retorni a l’essencial? La literatura, la música, la contemplació de la natura… són portes que ens apropen a aquesta experiència. Teresa va utilitzar la paraula perquè l’esperit respirés; els seus llibres —Camino de perfección, Libro de la vida, el Castillo interior o Las Moradas— continuen essent escola d’interioritat i llibertat.
Redescobrir la pregària no exigeix fórmules complicades. Pregar és trobar-se amb la persona de Jesucrist, amb la seva Paraula. Comença amb un gest senzill: apagar el soroll, seure, deixar que el cor parli. Potser allí, com li va passar a Teresa, s’encengui una guspira d’amistat que doni sentit als dies. En temps de pressa, aquesta invitació sona gairebé subversiva. Però potser és la revolució més necessària: tornar a l’arrel del que som, éssers cridats a relacionar-nos, a estimar, a escoltar i a celebrar que la vida és un do. Feliç dia de santa Teresa de Jesús i bona pregària!
Amb el desig que ens puguem trobar amb Aquell que sabem que ens estima, del Vostre servidor,
✠ Josep-Lluís Serrano
Bisbe d’Urgell