Dues noies, dues històries, un lloc, una època i múltiples reflexions sobre identitat, autoodi, violència de gènere i racisme és el que ens presenta Kopano Matwla en la que va ser la seua primera novel·la, Coconut.

L’obra, editada enguany per Sembra Llibres en traducció d’Elisabet Ràfols-Sagués, va obtindre el Premi de Literatura de la Unió Europea (2006/07) i el Wole Soyinke Prize for Literature in Africa (2010).

Kopano Matwla va viure la fi de l’apartheid a Sud-àfrica. Tenia nou anys quan Nelson Mandela va obtenir la presidència (1994) i va comprovar de quina manera aquell nou sistema esperançador no assegurava la fi del racisme ni de la desigualtat estructural.

És en aquest context on l’autora situa les històries de l’Ofilwe i la Fikile, dues joves de Johannesburg que viuen històries aparentment diferents però plenes de paral·lelismes temàtics.

L’Ofilwe és una preadolescent negra que pertany a la nova classe mitjana-alta de Johannesburg. Viu intentant definir el món que l’envolta i definir-se ella mateixa. Intenta ser blanca, s’esforça per canviar la seua imatge i formar part de la societat privilegiada alhora que revisa els seus orígens.

La Fikile, al contrari, és una jove de classe baixa. Treballa de cambrera al Silver Spoon, una cafeteria freqüentada per la gent blanca de classe mitjana ascendent, on també són clients habituals els pares de l’Ofilwe.

La Fikile imagina un “projecte infinit” per sobreviure a la pobresa i a l’abús sexual a què s’ha vist sotmesa des que era menuda per part del seu oncle. El projecte consisteix a treballar per a passar de ser “negra, bruta i pobra” a “blanca, rica i neta”.

Dins els propòsits de la Fikile trobem tres dels temes que la novel·la ens proporciona: racisme (negra), classisme (pobra) i pressió estètica (bruta).

Malgrat les diferències d’edat, posició social i reflexions de les dues protagonistes, així com el diferent pols narratiu que trobem en llegir els dos relats, hi ha connexions que converteixen les històries en un mirall: tant l’Ofilwe com la Fikile tenen un personatge-contrapartida, el Tshepo i l’Ayanda, respectivament; ambdues es canvien els noms per sentir-se part d’allò que aspiren a ser (Fifi i Fiks); les revistes són les seues referències vitals (revistes de blancs, és clar); les dues reconeixen, a soles, sentir por i a les cases de cadascuna d’elles se senten pregàries rítmiques amb preguntes a un déu que, pel que sembla, no recorda que tots mereixem les mateixes oportunitats.

“Has anat molt lluny, massa lluny per tornar (…) Encallada entre dos mons. Rebutjada per tots dos” li explica el Tshepo a l’Ofilwe; “És com si jo fos una peça de trencaclosques treta del trencaclosques i doblegada i ara no pogués tornar a encaixar”, pensa la Fikile. Amb aquestes dues reflexions quedaria mostrat el passat, present i futur de les dues dones.

Els relats s’entrellacen en un mateix escenari, el Silver Spoon, com una mena de recurs cinematogràfic que ens convida a viure la mateixa escena des de dues perspectives diferents. Però va més enllà i l’autora ens explica un conte al primer relat (la història d’una pera que s’imagina que és poma) que ens serveix per a entendre en quin punt reflexiu es troba l’Ofilwe alhora que ens avança en quin punt vital trobarem la Fikile quan ens enfrontem al segon relat.

Kopano Matwla ens apropa a un món del que sabem menys del que pensem. Som conscients de l’existència del racisme però no sempre tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en una història que ens faça descobrir que el racisme porta implícita la necessitat de pèrdua d’orígens, d’identitat, per tant. I la identitat té a veure amb l’aspecte, la llengua, el feminisme i la classe social a la qual pertanyem. Mancances que no només es vivien al Johannesburg dels noranta. Mancances que ens resulten familiars.

“On va una llengua que no es fa servir? Es desa en una capsa vella i atrotinada de cereals junt a un tomàquet fora de lloc (…) o bé esclata o s’esborra, o s’estripa en milions de fragments o degenera o es descompon amb una olor desagradable?”

Dues noies coconut, emocions i evolucions personals, una mirada a una època i un lloc que no tenim explorat i una profunda reflexió del nostre lloc, la nostra època i les nostres històries. Fins a quin punt som peces d’un trencaclosques?

Per Àngela Baldó / TastaLlibres-club de lectura de Sella | La Veu dels Llibres