Si començo parlant de l’Estat espanyol, des de 1955, només s’han enregistrat 9 dies amb la temperatura mitjana, de 18 estacions repartides pel territori, per sobre dels 29ºC. Entre el 1955 i el 2022 el nombre va ser de 0. El 2023 van ser 4 dies. El 2024 van ser 0 dies. El 2025 han estat 5 dies la tòrrida setmana de l’11 al 17 d’agost.
A Catalunya, comencem per Lleida. Dades instrumentals des del 1941. Des de llavors, només un dia s’havia arribat als 40 i fins a l’any 1966, els anys 48, 49,50,51,52,53 i 58. El 1967 van ser dos dies amb 40 graus. Fins al 1978 no es van tornar a enregistrar un dia d’aquell any els 40 graus. El 82, any de la calorada històrica del segle XX van ser només 2 dies. El 1983, 86, un dia cada any amb més de 40. El 1987 primer cop que s’arriba als 3 dies. El 91 va ser un dia. També el 2007 i el 12. Atenció l’any 15, van ser 4 dies. El 16 i 17 van ser un dia cada any. Desboca a partir del 2019. Aquell any 7 dies!! Dos dies el 20 i dos dies el 21. El 2022 explota amb 7 dies, també el 2023, el 2024 i el 2025, possiblement definitiu, han estat 8 dies.
Si anem a l’observatori Fabra de Barcelona, amb dades des del 1914 cal destacar que, entre el 1914 i 1943 la mitjana de la temperatura màxima anual havia estat de 33,1ºC. Entre el 1996 i el 2025 (provisional) s’ha passat fins als 35,3ºC. La temperatura enregistrada de 38,9ºC el dia 16 d’agost ha estat la més alta en 112 anys en un mes d’agost. No s’ha arribat al rècord dels 40,0ºC el juliol de 2024. No recordaré el mes de juny, extraordinari amb valors desorbitats que ja vaig comentar ara fa unes setmanes.
En el context de l’Emergència Climàtica on, coneixem amb força precisió (no absoluta) que els valors de temperatura continuaran a l’alça, els focs forestals que hem tingut a Catalunya, però, sobretot a Extremadura, Castella i Lleó, Galícia i Astúries tornaran.
No hi ha cap estat al món que pugui aturar segons quins focs amb bombers. Només es poden mitigar amb prevenció. Invertir en bombers està molt bé, és necessari, però, necessitem mecanismes intel·ligents per a fixar gent al territori que exploti l’agricultura, la ramaderia (molt millor extensiva) i també la silvicultura forestal. La societat li ha girat la cara als jardiners, als cuidadors del territori. Mecanismes per a afavorir-los segur que hi són, tot i la lluita ferotge com a societat urbana i global. Igual que Brussel·les destina carretades de diners a segons quins conreus extensius, ens calen polítiques i ajudes als pastors, a les extensions més petites i que els seus productes s’estenguin molt més. Aquestes persones són les que ens salvaran les zones rurals i els nostres boscos.