
L’efecte Zeigarnik és un fenomen psicològic descobert per la russa Bluma Zeigarnik l’any 1927 que explica per què les persones tendeixen a recordar millor les tasques que han deixat incompletes en comparació amb les que han completat. L’efecte Zeigarnik es basa en la idea que quan una tasca queda inacabada, es crea una tensió psicològica dins la nostra ment. Aquesta tensió actua com un recordatori constant, mantenint la tasca activa en la nostra memòria. Un cop la tasca es completa, la tensió es resol i la informació tendeix a desaparèixer més ràpidament de la nostra memòria.
Zeigarnik va observar aquest fenomen quan el seu professor, Kurt Lewin, es va adonar que els cambrers d’un cafè recordaven millor les comandes que estaven pendents de servir que no pas les que ja havien estat completades. Això la va portar a fer una sèrie d’experiments. Aquest efecte té aplicacions molt útils en diversos àmbits:
- Productivitat i gestió del temps: Molts sistemes d’organització personal, com el mètode GTD (Getting Things Done), es basen en la idea de capturar les tasques pendents fora de la ment per a reduir la tensió mental. L’efecte Zeigarnik ens recorda que mantenir tasques incompletes al cap pot ser estressant, però també útil per a no oblidar-les.
- Aprenentatge i educació: Fer pauses estratègiques durant l’estudi pot ajudar a reforçar la memòria. Si interrompem una tasca d’aprenentatge i la reprenem més tard, la tensió creada pot afavorir una millor consolidació dels continguts.
- Màrqueting i narrativa: Els escriptors, guionistes i publicistes sovint utilitzen l’efecte Zeigarnik creant històries o anuncis que deixen preguntes sense resposta o situacions sense resoldre, estimulant així l’interès i la memòria de l’espectador.
Tot i els seus avantatges, l’efecte Zeigarnik també pot tenir efectes negatius, especialment si s’acumulen massa tasques inacabades. Aquesta acumulació pot provocar ansietat, dificultat per a desconnectar i una sensació persistent de càrrega mental. Per això, és important trobar un equilibri.