Batalles i guerres, tant si són en sentit estricte com figurat, deixen un rastre de víctimes. De fet, segur que tots ens n’hem considerat en algun moment, encara que no poguéssim parlar pròpiament de guerra. I, ves per on, deu ser un dels mots que sintetitzen millor l’evolució lingüística, aquest fenomen que els llecs es pensen que vol dir incorporar a la llengua pròpia qualsevol mot foraster que els faci gràcia, al crit de “les llengües evolucionen”. I no, l’evolució lingüística no té res a veure amb això.
Víctima és un terme d’origen llatí pràcticament intacte: en català senzillament hi hem afegit un accent per facilitar-ne la pronúncia (en italià li han geminat la T, vittima, en francès li han adaptat la terminació, victime, etc. La forma llatina, doncs, ha perviscut al llarg dels segles gairebé inalterada). Tan inalterada que fins fa ben poc ni tan sols tenia família: els diccionaris de fa trenta anys encara la recollien com un mot orfe, aquelles rareses etimològiques que no tenen família. Però les societats canvien, les èpoques fan que passin coses diferents i sorgeixen noves necessitats expressives. En menys d’un quart de segle, li han sortit tres derivats: victimisme, victimista i victimari. Aquest tercer és un bon exemple de l’evolució que us deia: si mireu de recordar quan va ser el primer cop que la vau sentir us adonareu que heu passat la major part de la vostra sense conèixer-la, precisament perquè el sentit modern encara no existia (de fet fa gràcia comprovar que als diccionaris només la recullen en l’antic: ‘Persona que en els sacrificis assistia el sacerdot, lligant la víctima i subjectant-la’; és a dir, com a part del camp específic d’història de les religions). Els altres dos són una mica més antics, però tampoc gaire: si ara feu el mateix exercici de memòria segurament recordareu que de nanos no dèiem pas “En Tal és un victimista” sinó “… es fa la víctima”.
Què ens diu, tot això? Que una llengua que disposa de prou recursos per respondre a les necessitats de cada moment vol dir que és una llengua sana. I això, si teniu una mica de paciència, ho podreu comprovar amb tres derivats més que encara no han tingut temps d’entrar als diccionaris, però que ja hi truquen amb insistència: el verb victimitzar, el substantiu victimització i l’adjectiu victimitzador/a, que ja circulen amb normalitat pels mitjans. Del temps que triguin els nostres especialistes (al Termcat encara no hi apareixen) a donar-los carta de naturalesa en podrem deduir la vitalitat, si no de la llengua, com a mínim de la nostra acadèmia.