Vivim en una societat que premia la disponibilitat constant, la rapidesa i el “sempre hi arribo”. En aquest context, posar límits pot semblar difícil, incòmode o fins i tot egoista. Però, en realitat, els límits no allunyen: protegeixen. Són una eina essencial per a cuidar la salut mental, l’energia i les relacions, tant a la feina com a la vida personal.
Per què ens costa tant posar límits?
Sovint no és falta de voluntat, sinó de creences arrelades. La por de decebre, de semblar poc implicats, de perdre oportunitats o de generar conflicte fa que acceptem més del que podem assumir. A la vida personal, els vincles emocionals també juguen un paper important: dir “no” a algú que estimem pot generar culpa.
Aprendre a posar límits implica revisar aquestes creences i entendre que cuidar-nos no és incompatible amb ser responsables ni amb tenir relacions sanes. Abans de comunicar un límit, cal identificar-lo. Escoltar el cos i les emocions és clau: cansament constant, irritabilitat, sensació d’anar sempre tard o de no tenir espai propi són senyals que alguna cosa no està equilibrada.
Preguntar-nos què necessitem, fins on podem arribar i què estem disposats a oferir ens ajuda a definir límits realistes i sostenibles. A l’àmbit laboral, els límits clars milloren el rendiment i prevenen el desgast. Alguns exemples de límits sans poden ser:
- Respectar els horaris d’entrada i sortida sempre que sigui possible.
- No respondre correus o missatges fora de la jornada laboral.
- Aprendre a dir que no a tasques que no ens corresponen o que superen la nostra capacitat actual.
- Prioritzar i negociar terminis quan la càrrega de feina és excessiva.
Comunicar aquests límits amb assertivitat, des del respecte i la claredat, és fonamental. No cal justificar-se en excés: una explicació senzilla i honesta és suficient. A casa, amb la família o amb les amistats, els límits també són necessaris. Respectar el temps propi, decidir fins on podem ajudar, marcar espais de descans o expressar necessitats emocionals no debilita les relacions; les fa més honestes.
Dir “ara no puc”, “necessito temps per a mi” o “això no em va bé” és una forma de cuidar el vincle i d’evitar ressentiments acumulats. Posar límits no sempre és còmode. Pot generar incomoditat, por o culpa, sobretot al principi. Aquest malestar no és un senyal que estiguem fent alguna cosa malament, sinó que estem canviant patrons apresos.
Amb el temps, els límits clars generen més respecte —cap als altres i cap a nosaltres mateixos— i una sensació de coherència interna molt valuosa. Posar límits sans no vol dir tancar-nos ni ser inflexibles. Els límits poden adaptar-se a les circumstàncies i als moments vitals. El més important és que no siguin sempre els mateixos qui cedeixen ni que el cost sigui la salut o el benestar personal. Aprendre a posar límits és un procés, no un objectiu que s’assoleix d’un dia per l’altre. És una pràctica contínua d’autorespecte. Quan posem límits sans, diem: “Això és important per a mi”. I aquest missatge, amb el temps, transforma la manera com treballem, com ens relacionem i com vivim.