Al llarg del temps, el terme «edatisme» ha evolucionat i ara engloba totes les discriminacions per raó d’edat, és a dir perquè ets vell/vella o perquè ets jove. Em centraré en les que afecten a les persones grans, on les causes són múltiples i complexes, principalment històriques i culturals, de les quals en voldria destacar les tres principals.
La primera rau en el fet de que vivim en una societat productivista, on es valora les persones per llur capacitat productiva, la qual cosa fa que les persones grans quedin sovint arraconades o excloses. Malauradament quasi bé arreu, el valor de les persones és essencialment basat en allò que produeix o allò que posseeix com a bens materials.
Massa sovint les persones pensionistes som vistes com inútils, perquè els altres rols socials, com per exemple els que exercim dins de la família, com també la transmissió de coneixement o l’exercici del voluntariat, no es consideren tan importants com produir o posseir.
La segona causa, al meu parer, té quelcom a veure amb la nostra relació amb la mort. Abans feia part de la vida, en el sentit de que era mostrada com una cosa natural. Les cerimònies fúnebres es feien amb el taüt obert i el dol es portava públicament. Una mostra de tal forma de procedir la tenim en el braçalet de roba negra que els familiars de la persona difunta portaven a la màniga durant un temps.
Avui dia, la mort es viu de manera privada, gaire bé amagada. En la nostra societat, la mort és un tema tabú. La idea de que en aquest món només hi som de passada se’ns fa cada cop més estranya i preferim no parlar-ne. Les persones grans som el fidel recordatori de que la vida és efímera.
La tercera causa crec que va lligada, principalment, amb la manera amb que l’envelliment és percebut per les dones. Malauradament, vivim en una societat que és encara sexista i patriarcal, en la qual, el fet d’envellir, per a una dona, és pitjor percebut que per un home.