La tardor ens recorda que la vida és un canvi constant. Arriba a poc a poc, gairebé en silenci, però amb una presència que ho omple tot. La llum es torna més suau, els dies s’escurcen i la natura comença a desprendre’s del que ja no necessita. És un temps de transformació, de deixar anar sense por, de comprendre que cada final amaga la llavor d’un nou començament. En els seus colors daurats i vermellosos trobem la bellesa del que és transitori: el que avui brilla, demà caurà, i no obstant, no perd el sentit ni la bellesa.
Així, també, la nostra vida es compon d’etapes que cal aprendre a acceptar amb serenitat. L’aire fresc de la tardor ens convida a arreplegar-nos, a baixar el ritme, a mirar cap a dins. És l’estació de la reflexió, del silenci necessari, del descans que prepara pel que vindrà. Cada full que cau ens recorda que deixar anar pot ser un acte de saviesa, que buidar-se és, de vegades, la millor manera d’obrir espai per a allò que és nou.
La tardor no és un final, sinó una transició. Un temps en què la natura ens mostra que tot té el seu cicle, i que aprendre a viure-hi és també aprendre a viure en pau amb nosaltres mateixos. És un temps serè, un pont entre la plenitud de l’estiu i el silenci de l’hivern, un recordatori que a cada final també hi habita un començament. És el moment d’agrair allò que s’ha viscut, de reconciliar-nos amb el que se’n va i d’obrir un espai silenciós per al que ha d’arribar. La tardor no apaga la vida, la prepara.