Un nou estudi liderat per l’ICM-CSIC (Institut de Ciències del Mar) de Barcelona ha revelat que la degradació del plàstic per efecte de la llum solar contribueix a l’acidificació de l’aigua de mar. Això és degut a l’alliberament de compostos de carboni orgànic dissolt provinents tant del propi plàstic com dels seus additius, i a la producció de CO₂.
“Gràcies a aquest estudi hem pogut comprovar que a zones de la superfície de l’oceà molt contaminades per plàstic, la degradació d’aquest donarà lloc a una baixada de fins a 0,5 unitats del pH, cosa que és comparable a la baixada de pH estimada en els pitjors escenaris d’emissions antropogèniques per a finals del segle XXI”. Són paraules de Cristina Romera-Castillo, investigadora de l’ICM-CSIC i primera autora de l’estudi, que s’ha publicat a la revista Science of the Total Environment.
250.000 tones de plàstic surant al mar
Cada any arriben al mar uns 13 milions de tones de plàstic, i s’estima que unes 250.000 tones més es troben flotant per tot l’oceà. L’acidificació i la contaminació per plàstic són dos dels grans problemes que afronta l’oceà actualment.
En aquest sentit, des de la revolució industrial, l’augment de l’acidesa dels mars i els oceans està provocant que alguns organismes calcificadors, com és el cas dels coralls, els sigui més difícil mantenir els esquelets. D’altra banda, se sap que cada any arriben al mar uns 13 milions de tones de plàstic, i s’estima que unes 250.000 tones més estan flotant per tot l’oceà.
El procés d’acidificació
La llum ultraviolada procedent del sol és el principal factor de degradació i envelliment del plàstic. Aquesta degradació dona lloc a fractures que fan que el plàstic es trenqui en trossos més petits, alguns de menys de 5 mil·límetres, més coneguts com a microplàstics.
Com que està exposat a la llum solar i l’erosió, el plàstic es troba “envellit”, i el seu grau de degradació depèn del temps que porti exposat a aquestes condicions. Aquesta exposició dóna lloc a un alliberament més gran de compostos químics a l’aigua i provoca una baixada del seu pH.
Baixada del pH
Els compostos químics que el plàstic allibera a l’aigua del mar durant la seva degradació poden ser components del propi plàstic o bé additius que se li afegeixen per a donar-li color o atorgar-li resistència. Alguns d’aquests compostos són àcids orgànics, fet que explica que contribueixin a la baixada del pH.
Tot i això, durant la degradació del plàstic també es produeix CO2, que pot ser emès directament per aquest, o bé ser un producte de les reaccions que la llum solar desencadena en els compostos orgànics alliberats pel plàstic. Alhora, aquest CO₂ alliberat intervé en una sèrie de reaccions que també provoquen una baixada de pH de l’aigua.
Diferències entre el plàstic nou i el vell
Per a l’elaboració del treball, l’equip investigador va exposar diferents tipus de plàstic (nou i envellit) a una constant temperatura i radiació solar. Després va analitzar el pH de l’aigua i la quantitat de carboni orgànic que alliberaven els microplàstics com a conseqüència de la degradació.
Amb només sis dies d’exposició a la llum solar, una barreja de plàstics envellits recollida a les platges alliberava una gran quantitat de compostos de carboni orgànic dissolt i es va observar una disminució significativa del pH de l’aigua.
En els experiments amb plàstic nou, en canvi, es va fer servir porexpan, polietilè de baixa densitat (LDPE) —amb què es fabriquen bosses i altres envasos— i plàstic biodegradable. D’aquests, només el poliespan (poliestirè expandit) va produir una baixada substancial del pH, ja que amb els altres no es van observar diferències significatives.
“Aquests resultats posen en relleu que el plàstic envellit afecta molt més que el nou a l’acidificació, cosa que és molt preocupant, ja que la majoria del plàstic que es troba al mar, sigui del tipus que sigui, està degradat”, conclou Romera-Castell.
Referència: Romera-Castell Cristina et al. Abiotic plastic leaching contributes to ocean acidification. Science of the Total Environment