Us garanteixo que aquest rodalmot d’avui i el de la setmana entrant (l’he fet doble perquè la cosa s’ho val. Ja m’ho direu al final de tot) serà un dels més sorprenents, i gosaria dir divertits, dels que portem fins ara, que no són pocs.

D’entrada, una prèvia d’intrahistòria. Aquests dies disposava de dos possibles protagonistes gairebé indiscutibles: amnistia, per raó de la proposta de llei acabada de tombar al parlament espanyol, i candidat/ura, per la possible elecció de president al català. Però, com ens ha passat en altres ocasions, tant l’un com l’altre ja els havíem analitzat perquè van ser protagonistes de l’actualitat del conflicte en algun moment (en concret, estiu del 19 i hivern del 15 respectivament). Perquè valgui la pena repetir un mot en aquesta secció cal, sobretot, que la família a la qual pertany tingui prou contingut i interès perquè la repetició aporti informació nova; i per desgràcia en el cas d’amnistia no és així, ja que justament es tracta d’una família pobríssima, de només dos membres (el tercer, el que auguràvem en aquell article no gaire llunyà, amnistiat/da, de moment continuarà sense existir, gràcies entre altres coses als bon soficis dels partits espanyols. Per la seva banda, candidat i candidatura formen part d’una una mica més nombrosa, la de càndid (originalment, ‘blanc’), però la informació que en vam donar al seu dia era prou exhaustiva per desaconsellar l’oportunitat de mirar de treure’n més.

I ara és quan entra en joc el destí. Perquè tot remenant notícies relatives a la frustrada llei d’amnistia, topo en dues capçaleres diferents amb sengles mots fills de la mateixa mare: tramitar i tramitació. Ah, penso, ja ho tenim: tràmit encara no l’hem analitzada mai. De fet, jo mateix ho ignorava gairebé tot, d’aquesta paraula, i com aquell qui diu al meu arxiu mental tot just hi apareixia aquella expressió que fem servir sovint, ‘ser un tràmit’, per descriure una qüestió de poca importància o que implica escassa participació o compromís. Per no saber, ni tan sols em veia amb cor d’aventurar de quin terme prové, i de fet no estava segur ni que derivés del llatí. De tramitus, tal vegada? Hmm, sonava estrany.

I aleshores, pam!, la sorpresa. Sabeu allò que us dic sempre, que si la vida et dona sorpreses, el diccionari encara més? Com que la cosa té el seu què, us copia íntegra la fitxeta que en proporciona l’etimològic: “meat ‘conducte natural’. C. 1500, del llatí meatus, -us, ‘acció de passar camí’, derivat de meare ‘passar, circular’.

N’acabem de parlar el pròxim dia.