Singular

Pau Vidal

Davant el sintagma ‘finançament singular’ (al titular “Sánchez i ERC exploraran els límits del finançament singular”), ningú amb un poc de sensibilitat lingüística triaria com a objecte d’interès aquest adjectiu tan poc atractiu, i encara menys davant d’un substantiu d’una força gràfica com és finançament, amb Ç i tot. Què més vols. Però resulta que finançament ja el vam fer rodar ara fa un parell d’anys (i segurament podrem tornar-hi d’aquí a deu, o vint), i, en canvi, singular no. Doncs apa, avui esventrarem aquest mot, i ja podeu comptar que valdrà la pena perquè no és tan insuls com sembla.

D’entrada, la gràcia, que no és poca, és que prové d’un mot tan curiós com sengles: curiós perquè no té singular (sengle no existeix) i perquè vol dir ‘un per a cada un o més’. Encara que sigui un cultisme, o pitjor, un cultisme de conreu estrictament literari, a mi sempre m’ha estat simpàtic perquè, precisament per això, el faig servir als tallers d’empoderament: un truc que es proposa als aspirants a no canviar de llengua és engaltar, a l’hora de demanar dues consumicions, “sengles tallats”, per exemple (o sengles el que sigui). Com que previsiblement el cambrer no ens entendrà, ho repetirem però, atenció, en veu més alta i amb posat de pensar “com pot ser que no hagis entès una paraula tan corrent?”. Com és lògic, no es tracta d’humiliar ningú sinó d’empoderar-nos lingüísticament, i us asseguro que sentir-se un mateix pronunciant un mot difícil com aquest, en veu alta i en una situació real, al contrari d’allò que fem d’abaixar la veu i acotar el cap com demanant perdó, és molt eficaç.

Va, què més té d’interessant? Doncs ni més ni menys que un animal, el nostre estimat porc senglar, avui anomenat senglar i prou. Ah, sí? I d’on ve, això? Doncs es veu que (porc) senglar és l’anostrament de (porcus) singularis, perquè ‘va sol, salvatge’. Realment, se non è vero è ben trovato.

I encara una altra de més bona: un segon parent curiós és l’adjectiu senzill, que d’entrada tampoc ho diries, però que s’entén per via etimològica: ‘del castellà sencillo, antigament senziello, del llatí vulgar singellus, diminutiu de singulus, ‘un de sol”. És a dir, senzill en el sentit d’únic, no de simple.

I ara sí: la resta de l’escassa família ja és, en efecte, insulsa i previsible i sense gaire interès (els derivats singularitat, singularitzar, singularització i singularment). Si fa no fa com les famoses negociacions del titular, que es van repetint any rere any i es repetiran fins a la fi dels temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

[do_widget id=category-posts-pro-64]