A la meva època no es deia. Aquesta paraula amb què amb tanta naturalitat hem substituït el terme francès rentrée té molts anys de vida però no gaires d’ús. Ho sé perquè recordo perfectament quan en Puyal la va reintroduir a les retransmissions, cap als noranta, o una mica més endavant: “S’ha lesionat a deu minuts de la represa”. Tinc present com si fos ara que en la retòrica castellana dominant a l’època ens havíem avesat a un verb tan rebuscat com reanudar i el substantiu reanudación, i en canvi en català ens limitàvem a dir que “comença la segona part”.

La paraula rentrée, primer, i ara represa l’apliquem generalment a l’inici del curs, sigui escolar o polític. En aquest sentit, doncs, és el que anomenem un ús específic; però també parlem de “la represa de les negociacions” (que és més pròxim al sentit futbolístic), i alguna altra. El que és curiós és que el verb reprendre, del qual represa n’és participi, posteriorment substantivat, és ben antic, concretament del segle XIV; verb que, per cert, solem emprar en un sol significat (el de recuperar o continuar), quan en té un parell més de ben propis com són tornar a prendre (“S’aturà a reprendre l’alè”) i renyar o esbroncar (“Els pares el van reprendre amb duresa pel que havia fet”), que vols-t’hi jugar que va de baixa per culpa d’una falsa llufa de castellanisme? Igual que el tercer sentit, més reduït, el de no provar a l’estómac un aliment (“El sopar m’ha reprès”).

Una curiositat encara més cridanera és que la substitució de represa per rentrée va anar en paral·lel a l’adopció d’un altre terme francès, reprise, que és ni més ni menys que l’equivalent exacte de represa. Això sí, aquí en vam desplaçar el sentit per donar-li l’encara més específic de ‘força o velocitat amb què un vehicle reprèn la marxa’, per això dèiem coses com ara “aquest cotxe no té gaire reprís” (adaptant la pronúncia, i ho recalco perquè és un punt important, a les característiques de la llengua de rebuda, sense que a ningú li fes mal a l’orella que no diguéssim gueprí, que és o més o menys com sona en l’original i com el papanatisme actual voldria que féssim amb tots els xenismes). Ben mirat, he dit dèiem però fora més pertinent diem, perquè en el camp professional, i en els altres també, reprís, per més que no sigui normatiu, continua perfectament vigent.

En fi, he volgut aprofitar el començament de curs per celebrar la represa de represa i dir-vos als qui em voldreu tornar a acompanyar en el nou curs d’aquest diccionari de l’actualitat que sou, com sempre, benvinguts.