Una prova que actualment els fenòmens verbals van molt de pressa és la velocitat amb què aquest neologisme s’ha escampat per les llengües europees. Hi ha diccionaris, com el Collins, que ja l’han acollit i tot. Els nostres, sempre prudents, no sabem si l’arribaran a acollir o no, i en cas que sí, quant trigaran. Mentrestant, el porto a col·lació perquè ens ajudi a reflexionar sobre la lleugeresa amb què sovint abordem l’assumpte de la innovació lingüística. Voleu que fem una mica de lexicògrafs? Som-hi, va.
D’entrada, què ens crida l’atenció d’aquest substantiu? Doncs dues coses: que amplia la família de migrar i que al prefix sona com si hi faltés alguna cosa. Anem per la primera. Migrar i els seus derivats són una família mitjana de poc més de dues dotzenes d’integrants (cal tenir en compte, tanmateix, i això és important, que aquest verb té dues accepcions: la de ‘desplaçar-se’ i la ‘consumir-se, decandir-se’), dels quals quatre són verbs: a més de la mare, tenim emigrar, immigrar i, atenció, transmigrar. Des d’aquest punt de vista, la creació d’un de nou amb el mateix mètode seria ben coherent.
I això ens duu al segon punt d’interès: la prefixació. Tenint en compte que el verb comença per e- i que el prefix és re-, no caldria escriure reemigrar, amb dues es seguides? Com a reeditar, reeixir, reescriure i fins a un total de vint-i-un casos que recull el DIEC. Alto les seques! Fixeu-vos que acabo de dir que “el verb comença per E” perquè pensava en emigrar, que era el que es va fer servir durant molt de temps abans de (quasi) substituir-lo per migrar (els diccionaris els fan sinònims en l’accepció d’‘abandonar el mateix país per anar a viure a un altre’); mirat així, doncs, la forma remigrar, sense doblar la vocal, funciona perfectament i ens estalvia el problema de la possible falta d’ortografia. Jo aquí no tindria cap dubte.
Finalment, com que els filòlegs hem de ser tafaners per necessitat, vet aquí una curiositat que ens descobreix, ves per on, l’Alcover, un diccionari de quan això de les migracions massives no s’estilava gaire. Resulta que el verb remigrar ja existeix, però en forma reflexiva: remigrar-se, amb el significat de ‘perdre corpulència o vigor’. Quines coses, oi? En realitat no és tan estrany, des del moment que l’origen de migrar-se, ‘consumir-se d’impaciència o d’enyorament’, seria per ‘translació d’un sentit del mot migrar a causa de la tristesa ocasionada per l’allunyament de les coses o persones estimades’.
Apa, doncs, ja podeu votar: a favor o en contra d’acceptar remigració i remigrar?