Enric d’Avís. Més emprenedor que príncep. Més armador que navegant. Més misogin que asceta. Més protomaçó que templer i tant astrònom com astròleg, perquè al segle XV, a un endurit i sòlid esoterisme li encantava passejar alegrement de la mà d’una jove ciència, renascuda i gosada.
Aquest singular personatge, nascut a Porto el 1394, és un innegable fruit del Renaixement (i viceversa) que mereix estar a l’Olimp de la civilització europea pels seus èxits, que van ser i continuen sent d’una envergadura supracontinental.
Sent fill, germà i oncle de reis, ell mai no va aspirar a ser-ho. Diuen els experts que era el germà ‘rar’, el menys ‘mediàtic’.
La seva activitat com a cap militar va ser, feliçment per a la història, de més a menys, però el seu treball i creativitat van ser fonamentals perquè una petita nació estigués present i ferma durant segles des del Brasil a Macau. Avui dia, les seves dues primeres aportacions colonitzadores –Madeira i Açores- són part entranyable de Portugal.
Als 20 anys va ser nomenat Gran Mestre de l’Ordre de Crist, ordre militar-religiosa que havia absorbit, succeït i emparat a Portugal als templers quan aquests van ser dissolts i desposseïts dels seus enormes béns pel papa titella del rei de França, Clement V.
Amb el poder econòmic d’aquesta poderosa ordre, va preparar les primeres expedicions navals. Les seves inversions van ser destinades a crear noves naus capaces de disputar Àfrica al cada vegada més poderós imperi otomà, que el 1453 aconseguiria commocionar el món cristià amb la presa de Constantinoble.
Enric va aconseguir reunir i millorar els coneixements cartogràfics, les tècniques de construcció de vaixells i de la navegació de la seva època com ningú ho havia fet fins aleshores.
Després va anar collint i reinvertint els fruits econòmics dels seus èxits i recompenses com a explorador i colonitzador en un sempre creixent cercle virtuós, que va convertir el seu país en allò que ara definiríem com un líder global a tenir molt en compte.
La caravel·la, la seva millor arma
Partint dels petits i àgils ‘qärib’ musulmans i les seves variants atlàntiques, es va desenvolupar a Portugal aquest tipus de nau que, en ser molt manejable, capaç de remuntar rius i admetre fins a 50 tones de càrrega (80 esclaus), es va convertir en l’eina ideal per a exploracions i descobriments; a més, podia alternar la vela llatina (perfecta per a explorar) amb la vela quadrada (que permetia navegar veloçment a mar obert).
Va ser el vaixell favorit dels capitans d’Enrique, però, tot i augmentar gradualment el nombre de pals (fins a quatre), van ser desplaçats per altres vaixells (naos, carraques, primers galions…) amb més capacitat de càrrega. La seva única pega: navegar d’empopada.
Cap Jubi, la barrera psicològica
Durant anys, l’objectiu del clúster tècnicomarítim d’Enrique va ser superar el cap Bojador (ara Jubi), que, situat a la costa sahariana a l’altura de les illes Canàries, s’havia convertit en una barrera nàutica impossible de superar per als vaixells que ho intentaven, que amb prou feines aconseguien tornar si no havien naufragat.
Finalment, va ser el seu capità Gil Eanes qui, al segon intent, va aconseguir superar-lo i, el més important, tornar orgullós a Lisboa.
Amb les seves innovadores caravel·les, amb els seus mestres i amb els seus marins, Enric va aconseguir augmentar les possessions del seu rei exponencialment.
I ho va fer d’una manera tan fulgurant que la corona de Portugal es va convertir, en l’època de Felip II, en la monarquia més rica d’Europa perquè, ja durant la vida d’Enric i gràcies a les seves naus, l’or, els esclaus i, més tímidament, les preuades espècies, van començar a arribar directament en quantitats importants i regulars a Lisboa control sobre aquests trànsits.
Al final de la seva vida (Sagres 1460), les seves naus expedicionàries havien arribat fins a Sierra Leone i va llegar al seu país una ventrada de valents pilots portuguesos que, cap a terme, mar a mar, illa a illa, van assolir els confins de l’Extrem Orient.
Entre Llacs, Sagres i Lisboa, Enric d’Avís, el Gran Mestre de l’Ordre de Crist, va gestar un imperi.
Víctor Rubio
PS: Coetani d’Enric el Navegant, l’almirall Zhen He va tenir, almenys, dues coses en comú amb ell: les dones estaven fora de la seva vida i les seves expedicions navals van donar a conèixer el nom i el gran poder tecnològic i naval del seu país (en aquest cas la Xina) a pobles i nacions llunyaníssims a Àsia i Àfrica.
A la segona meitat del segle XV, Portugal tenia una població d’1,4 milions de persones; Castella, 4 milions; la Corona d’Aragó, 0,9 milions; i la Xina, 98 milions.