Després de passar pel 82è Festival de Cine de Venècia on va guanyar Lleó de Plata-Gran Premi del Jurat, ‘La voz de Hind’, de Kaouther Ben Hania ha arribat ja fa uns dies als cinemes. La pel·lícula de la directora tunisiana està acumulant nous reconeixements tan importants com el Premi del Públic al 73è Festival de Cine de Sant Sebastià, la seva candidatura als Oscar a millor pel·lícula estrangera, per Tunísia, o la nominació a millor pel·lícula als Premis del Cinema Europeu. La directora Kaouther Ben Hania ja comptava amb dues nominacions als Oscar després que ‘Las cuatro hijas’ (2024) optés a millor documental i, anteriorment, el llargmetratge ‘El hombre que vendió su piel’ (2021) que ho va fer a millor pel·lícula estrangera. D’altra banda, la cineasta tunisiana ha comptat en aquesta ocasió amb el suport en la producció de figures insignes del cinema com els cineastes Alfonso Cuarón o Jonathan Glazer, i actors com Brad Pitt, Joaquin Phoenix i Rooney Mara.
‘La voz de Hind’ està basada en la conversa telefònica de la nena palestina Hind Rajab amb el centre de trucades d’emergències de la Mitja Lluna Roja Palestina mentre es troba sola i atrapada en un cotxe tirotejat al costat de diversos familiars morts, víctimes de l’exèrcit d’Israel el 29 de gener de 2024. Les oficines d’aquesta organització, amb els seus integrants, esdevenen la localització única de la pel·lícula deixant la guerra, els morts, la devastació i la massacre fora de pantalla, en un espai off. Tota la trama està focalitzada, doncs, en la tasca d’intentar ajudar la nena que suplica pel seu rescat i procurar enviar una ambulància per a salvar-la enmig de les runes, els trets i les explosions de l’ofensiva israeliana a Gaza. Una cursa contra rellotge farcida d’entrebancs i dificultats feta de negociacions, neguit, nervis, patiment i molt de dolor.
Aquesta dramatització d’uns fets reals, en el sentit de recrear des de la ficció una història verídica tan escruixidora com aquesta, compta amb les gravacions de la mateixa veu de Hind que s’intercalen en la pel·lícula donant-li alhora una petjada documental. Aquest vincle amb la realitat es complementa amb l’afegit de testimonis autèntics com la mare de la nena. I, ocasionalment, ens trobem la incorporació d’imatges enregistrades dels protagonistes reals que van atendre la trucada de la nena en la central d’operacions, sobreposades a les dels actors que els interpreten, en un exercici metacinematogràfic, diguem-ne, força prescindible.
La proposta cinematogràfica de Kaouther Ben Hania resulta tan correcte com funcional, però també discutible a vegades. Doncs, perquè es nota molt com es busca modular l’afectivitat, mesurar els temps o buscar la sobreactuació per a afegir intriga o suspens i per a interpel·lar la complicitat de l’espectador, riscos, d’altra banda, del cinema de denúncia política o social. Això no treu la noble i necessària voluntat de testimoniar la violència salvatge i indiscriminada d’Israel en la seva voluntat d’anorrear la Franja de Gaza. Al capdavall, les imatges documentals de la ferralla del cotxe travessat per centenars d’impactes de bala on viatjava la nena, els cossos dels familiars assassinats embolcallats en mantes o l’ambulància del rescat esventrada per les bombes israelianes és el demolidor i inapel·lable cop de puny final a l’estómac de l’espectador en aquesta història d’horror i d’impotència que encongeix l’esperit.