Ser pobre significa no tenir prou diners per a cobrir les necessitats bàsiques de supervivència. És no tenir la possibilitat d’alimentar-se, d’accedir a un habitatge, ni de tenir accés a la sanitat, és a dir, ser pobre és sinònim de ser un indigent. No obstant això, aquesta definició seria per a la pobresa absoluta, però en les últimes dècades ha sorgit una variant, la pobresa relativa. Aquesta és quan tenim ingressos econòmics dins de la mitjana nacional, però, encara així, no arribem a fi de mes perquè el cost de la vida és massa elevat.
Llavors, només tenim dues maneres d’evitar-la: treballar més per a guanyar més diners o reduir despeses, però, igualment, en els dos casos l´individu comença a malviure perquè treballant 40 hores setmanals li és impossible mantenir el seu ritme de vida actual i, conseqüentment, ha d’adaptar-se a la seva nova realitat i això comporta moltes vegades canviar d’ambient social, d’hàbits i de costums.
Per tant, qui decideix treballar més ha de sacrificar el seu temps de plaer per a guanyar més diners i qui decideix reduir despeses, deixa de gaudir de la seva vida. Així doncs, diguem que, abans, sortia amb els amics una o dues vegades per setmana i, ara, només pot fer-ho una vegada al mes perquè el nou horari laboral li ho impedeix o perquè està reduint despeses. Per consegüent, els seus amics deixen de trucar-lo per a quedar o ell mateix s’aïlla per vergonya, se sent incòmode en la situació que viu.
Malauradament, la seva escala social ha canviat, ara és pobre, ha deixat de pertànyer a la classe mitjana perquè encara tenint feina, amb el que guanya no és suficient per a viure dignament, únicament li arriba per a sobreviure. Ara ha de comptar fins a l’últim cèntim abans de gastar no sigui que després no en tingui prou per a fer front a les despeses mensuals. L’oci, el cafè o la cervesa al bar i les vacances s’han acabat, perquè tots els diners van destinats a les obligacions, el plaer ha quedat de costat.
També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri.