Les i els docents són un acte profund i necessari, perquè l’ensenyament no es limita a transmetre continguts, sinó que també implica un compromís amb la vida, amb les persones i amb el futur. Cada mestra i cada mestre es converteix en sembrador de preguntes, guia de camins i acompanyant de processos. Reflexionar significa aturar-se a mirar més enllà del que és immediat: quina empremta deixo en el meu alumnat?, quins aprenentatges van més enllà dels llibres?, quins valors transmeto amb els meus gestos, les meves paraules, els meus silencis?
La docència també és un mirall: en ensenyar, s’aprèn; en acompanyar, creix; en exigir, es transforma. En aquesta dinàmica, la reflexió permet reconèixer errors, celebrar èxits i mantenir viva la vocació, fins i tot, enmig de les dificultats.
Ser docent és, al final, una forma d’esperança: confiar que cada paraula, cada gest i cada espai compartit sembra una cosa que germinarà en un altre temps. I, la reflexió és l’eina que permet seguir caminant amb consciència, humilitat i amb la certesa que educar és un acte d’amor i de futur.
Soc llavor i soc terra, soc veu que acompanya i escolta. A cada mirada, un mirall; a cada silenci, un aprenentatge. Sembro paraules, somnis, camins, i aprenc amb cada pas que faig. Als meus errors germina la humilitat, als meus gestos floreix l’esperança.
Ser docent és encendre llums que brillaran molt després de mi, i en aquesta llum em reconec sempre aprenent, sempre sembrant. Soc guia i aprenent, camino en els seus dubtes i en els seus somnis. Cada gest meu sembra allò invisible, cada paraula deixa empremta en el temps. A la seva mirada descobreixo el meu reflex, en el seu creixement, el meu propòsit.
Ser docent és tocar vides i aprendre que ensenyar també és aprendre. Sembro llum, aprenc amb ells. Guio camins, respecto silencis. Cada mirada ensenya, cada gest transforma. Ensenyar és créixer, aprendre és estimar.