Si es fan servir malament, tant la mentida com la sinceritat són igual de perjudicials per a la comunicació entre persones. El més important és el paper que juga el missatge en la interacció amb els altres. En general, la mentida freqüent és un factor que obstaculitza les relacions socials perquè provoca desconfiança, mentre que la sinceritat sense mesura genera greus conflictes interpersonals.
La mentida pot ser un problema psicològic molt greu quan es torna crònica, quan la persona no hi té control. En aquestes ocasions acaben mentint sense adonar-se’n, com si es creguessin sense problemes el que estan dient per a adonar-se més tard que en realitat estan sent falsos, ocultant la seva veritable realitat.
Pot començar amb una mentida sobre una cosa important que, per a no ser desvetllada, ens porta a mentir de manera cada cop més generalitzada. O pot partir d’una inseguretat personal, d’una barrera per a no mostrar la realitat de les nostres debilitats davant dels altres.
Després hi ha la mentida premeditada, utilitzada com una eina de manipulació més, però això ja no és un problema psicològic sinó un problema social. En canvi, la sinceritat excessiva sol provenir de l’autosuficiència, d’un sentiment de superioritat que, de vegades, comporta manca d’empatia amb els altres; o just el pol contrari, provocat per una inseguretat que posa les persones a la defensiva.
Per a ser sincers hem de procurar dir sempre la veritat, això que sembla tan senzill, de vegades és el que costa més feina. Utilitzem les «mentides pietoses» en circumstàncies que qualifiquem com de baixa importància, on no passa res: com dir que estem avançats a la feina, quan encara no l’hem començat, per la suposició que és fàcil fer-la i en qualsevol moment podem estar al corrent. Òbviament, una petita mentida, en portarà una altra de més gran i, així successivament, fins que ens sorprenen.
En inventar defectes o fer-los més grans en una persona, amaguem l’enuig o l’enveja que tenim. Amb aires de ser «franc» o «sincer», diem amb facilitat els errors que comenten els altres, mostrant com són d’ineptes o limitats. En algun moment la sinceritat requereix valor, mai no es justificarà deixar de dir les coses per a no perdre una amistat o el bon concepte que es té de la nostra persona.
Si per exemple, és evident que un amic tracta malament la seva dona o els seus empleats, tenim l’obligació de dir-ho, assenyalant les faltes en què incorre i el dany que provoca, no només les persones, sinó la bona convivència que hi ha d’haver. La persona sincera diu la veritat sempre, en tot moment, encara que li costi, sense por del què diran.
Veure’ns sorpresos en la mentida és més vergonyós. Com que som sincers assegurem l’amistat, som honestos amb els altres i amb nosaltres mateixos, convertint-nos en persones dignes de confiança per la veracitat que hi ha en la nostra conducta i les nostres paraules. A mesura que passa el temps, aquesta norma s’ha de convertir en una forma de vida, una manera de ser fiables a tot arreu i en qualsevol circumstància.