La segona sessió de les Jornades de Teologia, a l’entorn de “L’esperança que no es rendeix”, s’ha celebrat aquest divendres, 29 d’agost, al Seminari Diocesà d’Urgell, amb gran seguiment de públic, presidida per Mons. Josep Lluís Serrano, i amb èxit d’assistència: més de 150 persones d’arreu del Bisbat d’Urgell, i de Barcelona. El lema d’enguany ha estat vinculat amb el Jubileu, i ha tractat des de diverses vessants l’esperança: com cultivar-la, sostenir-la, en què es basa i la implicació que té en la vida de les persones. Ho han tractat la religiosa, Margarita Bofarull i el Dr. Francesc Torralba, en diverses ponències.
El Dr. Francesc Torralba, –Coordinador de les Jornades de Teologia, director de la Càtedra de Pensament Cristià, i Doctor en Filosofia i Teologia–, que ha protagonitzat les tres ponències del divendres, ha fet una valoració molt bona de l’evolució de les Jornades perquè “són molts anys amb presència permanent de persones que participen activament, alguns fidels i noves incorporacions i això per a mi és excel·lent, perquè vol dir que hem trobat els ponents bons i els temes d’interès. Tants anys, ininterrompudament, és una excel·lent noticia i més a finals d’agost. També tenim estiuejants, persones de l’església diocesana d’Urgell, però també persones que venen d’altres bisbats, per tant la valoració és molt bona d’aquest anys i de la feina feta i del nivell de participació”.
“Filosofies de la història” ha estat la primera ponència on ha evocat el pensament del filòsof alemany Immanuel Kant, qui havia rebut una educació en el cristianisme luterà, que resumia la seva reflexió en quatre preguntes: què podem conèixer, com hem d’obrar, què podem esperar després de la mort i, finalment, què és l’home –interrogant que integra les anteriors–. Torralba s’ha centrat en la tercera qüestió, ja que és la que nodreix la filosofia de la història: el sentit de l’esdevenir col·lectiu, el propòsit que orienta a les persones i la direcció cap a on s’encamina com a humanitat.
Al llarg dels segles, molts pensadors han intentat donar resposta a la gran pregunta “cap a on anem col·lectivament com a humanitat?”. El ponent ha resumit els diversos intents en set grans respostes:
(1) La història com a etern retorn, un cicle repetitiu sense novetat sent un pensament inspirat en el ritme de les estacions que es pot trobar en el Cohèlet de l’Antic Testament.
(2) La història com a progrés ascendent, una visió optimista segons la qual la humanitat avança progressivament per etapes de millora successiva.
(3) La utopia transhumanista, segons la qual la tecnologia podria esborrar les fragilitats com a humanitat sent una confiança que el Papa Benet XVI advertia com a “fe tecnocràtica” i el Papa Francesc matisa en l’Encíclica Laudato Si’.
(4) La concepció nihilista, la història és la caiguda des d’un paradís originari cap a la decadència on només hi ha lloc per a la nostàlgia atès que el moment esplendorós de la nostra existència ja l’hem viscut;
(5) La història com a sinusoide, on hi ha moments d’esplendor i de crisi, de creixement i decadència;
(6) La història com un absurd, una visió que nega qualsevol lògica o fil conductor capaç de ser comprés per la raó humana;
(7) La història providencial, es tracta de la visió d’arrel cristiana segons la qual Déu acompanya a la humanitat en seu camí, perquè Déu crea i no es desentén de la seva creació sinó que en té cura com així ho expressa el relat de l’Èxode.
Després d’una pausa el Dr. Torralba ha seguit amb “Anatomia de l’esperança”. Les fonts en que s’inspira són Gabriel Marcel, filòsof francès catòlic conegut com el filòsof de l’esperança, Ernst Bloch, filòsof jueu d’origen marxista, Byung-Chul Han, filòsof sudcoreà, i Corine Pelluchon, filòsofa francesa. Per a Torralba l’esperança és:
(1) La virtut de futur, el futur és obert i depèn de les decisions del present.
(2) Té relació amb un bé futur difícil, no es refereix al que és fàcilment assolible.
(3) Una virtut que demana temps, oposant-se a la cultura de la immediatesa.
(4) Una virtut vinculada a la incertesa, doncs no és evidència.
(5) Diferent de l’expectativa, basant-se en la possibilitat que allò improbable pugui tenir lloc. En clau cristiana, l’esperança sosté que el que és impossible per a l’ésser humà és possible per a Déu. Aquesta concepció cristiana ho ha il·lustrat amb tres episodis de l’Antic Testament: l’alliberament del poble d’Israel d’Egipte, el naixement d’Isaac i la victòria del jove David sobre el gegant Goliat. Però, també n’ha citat varis que es troben en el Nou Testament: la resurrecció de Llàtzer, la Immaculada concepció de Maria, la multiplicació dels pans i peixos i la resurrecció de la carn.
Aquesta concepció, però, planteja un interrogant: si Déu és totpoderós, per què no fa possible allò que podia haver fet possible? Torralba respon que tot i que per Déu tot és possible, els camins de Déu són inescrutables per a l’ésser humà, i el que cal és intentar comprendre què ens passa i aprendre’n. En aquest procés la pregària té un valor central, doncs l’esperança porta a l’acció, al compromís i a pregar com a petició i també, molt important, com agraïment. Finalment, ha clos assenyalant que l’esperança cristiana és també l’abandonament al misteri de Déu: “hem d’acceptar amb humilitat allò que no entenem i confiar que tot serà reconciliat i acollit en el seu amor infinit”.