Apoderat del costum d’anar a caçar conills i llebres, l’amic Esteve dedicava molts caps de setmana de l’any, a l’activitat cinegètica, en un vedat de l’Alt Urgell, acompanyat per tot un estol de caçadors de la Seu i d’Andorra, amb llurs ben ensinistrats gossos llebrers.
Quan els dilluns, a Andorra, la colla d’amics ens reuníem amb ell, al bar on anaven sempre, era habitual demanar-li que ens expliqués com havia anat la cacera aquell cap de setmana. Ho feia voluntariós amb una imaginació desbordant, donant tot luxe de detalls.
Escoltar les seves cròniques cinegètiques, era d’allò més divertit. Un cop ens va dir que «havia caçat un conill a les branques d’un pi», tal com sona. En sentir tal afirmació, els allà presents al seu costat, incrèduls, de cop, ens posarem tots a riure, sense parar.
Explicà: «Us ho podeu ben creure. El conill, acorralat pels gossos a l’extrem d’un marge, l’única cosa que podia fer per a escapolir-se era saltar a les branques altes del pi, de l’alçada del marge. Es posà a tir i li vaig disparar un tret. Con si fos un trofeu el gos posà el conill als meus peus».
Un cop ens contà que en una clariana del bosc veié aturada, prop d’un pi, una llebre descomunal amb unes orelles llargues de pam i mig. Com que no tenia cartutxos a punt per a disparar, n’ompli un amb pólvora i claus que en aquell moment arrencà de les botes en haver esgotat els balins.
Abans que l’animal deixés de posar-se a tir, l’Esteve va carregar l’escopeta, disparà un tret i la llebre quedà clavada a l’arbre, per les orelles.