L’última parada ens porta a estar-nos a València. D’entrada, esmentem algunes carrers, places i llocs públics que porten noms d’escriptors i de lingüistes que han fet la seva obra en valencià o sobre el valencià. Veure’ls tots en només mig dia és un repte:
- La Font Pública –que popularment la gent anomena «la Pantera Rosa» per la forma i pel color– és un monument del sud de València, a tocar de la plaça Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). Reconegut filòleg, va col·laborar en la part catalana de l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica i també en la redacció del Diccionari català-valencià-balear.
- La biblioteca municipal que hi ha a la plaça de Magúncia –que a partir del 2017 va deixar de ser la biblioteca «central» per passar a ser una biblioteca històrica– duu el nom de Lluís Fullana i Mira (1871-1948), filòleg i erudit. El pare Fullana va escriure diferents treballs gramaticals i el 1932 va signar les famoses Normes de Castelló, que veurem en la ruta de CASTELLÓ.
Cal dir que a la façana de la biblioteca s’alcen quatre escultures de bronze, dos a cada costat de la porta d’entrada. D’esquerra a dreta són Gregori Mayans (1699-1781), lingüista i historiador; Joan Lluís Vives (1493-1540), humanista; Tomàs Vicent Tosca (1651-1723), matemàtic, cartògraf i teòleg, i Ausiàs March. L’escultura de March és obra de Josep Pere Cubells Villena. - Hi ha una altra biblioteca municipal, la de la plaça de la Verge, núm. 1 (a Ciutat Vella), que duu el nom de Carles Ros (1703-1773), que va ser un notari defensor de la llengua catalana, un «propagador apassionat de la llengua» (segons diu Enciclopèdia Catalana). El títol de dues de les seves obres ho revela: Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano i Cualidades y blasones de la lengua valenciana.
Hauríem de conèixer dos punts vinculats directament o indirectament a la llengua catalana.
El primer és a l’avinguda Ausiàs March, en un punt de la qual destaca l’Homenatge a Ausiàs March, obra de Nassio Bayari. Són 12 metres d’altura d’una columna vermellosa que acaba amb un pedestal de ferro i, al damunt, un Ausiàs March d’aire cubista. Es va instal·lar el 1998 en el passadís central que separa dos carrils de circulació. És una de les vies més transitades de València.
El segon és a la Gran Via del Marquès del Túria, cantonada amb els carrers de Pizarro i del taquígraf Martí, on s’alça l’estàtua de bronze de Teodor Llorente, poeta de la Renaixença, historiador i periodista. L’estàtua es va instal·lar el 4 d’agost de 1913 i es va restaurar el 2003.
No podem deixar València sense evocar el memorial de greuges de 1760, un llarg document que revela els problemes d’encaix de les antigues terres de la Corona d’Aragó en l’Espanya absolutista que els borbons havien començat a construir des del Decret de Nova Planta, a Catalunya, i des de la batalla d’Almansa, al País Valencià. Aquest document, escrit en castellà, el van firmar dos diputats de Saragossa, dos de Barcelona, dos de Palma i dos de València.
El document fa referències constants a les dificultats d’organitzar el territori des de Madrid i al fet que els càrrecs públics i eclesiàstics vinguessin de fora de l’antiga Corona d’Aragó: si venien de fora, no sabien la llengua del país… i la gent del país, la gent de peu, tampoc no sabia la llengua dels de fora.
En Cataluña, Valencia y Mallorca se habla una lengua particular y, aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y han de ser los labradores catalanes y valencianos de peor condición que los indios?.
CURIOSITAT
- Hi ha una inscripció en una petita estela que es va instal·lar el 2007 a l’antiga llera del riu Túria, no gaire lluny del carrer de Blanqueria. Hi diu: «A la capacitat del poble valencià / per a superar catàstrofes i adversitats. // 50 anys de l’avinguda del riu Túria. / Octubre, 1957-2007. // Ajuntament de València». La catàstrofe va passar la nit del 13 d’octubre de 1957 i es va allargar vint-i-quatre hores. Diuen que aquell fet va transformar la ciutat.
David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya