Hi ha una pregunta molt simple que molt poques vegades se’ns fa: com són les persones amb síndrome de Down? La major part de la població ja té una idea preestablerta de com són, de com actuen, del que poden i no poden. Molts d’aquests mites i prejudicis es van crear moltíssim anys enrere com a resultat de la manca de serveis que limitava enormement el potencial dels nostres fills amb aquesta condició.
Altres dels mites els hem vingut alimentat nosaltres, els pares, al llarg dels anys; quan davant la inseguretat de les capacitats dels nostres fills ens tornem sobre protectors, limitant en comptes d’ajudar-los a créixer. La iniciativa va quallant a poc a poc a tot el món i, amb independència de l’estima i valor pràctic que les persones atribueixen a aquest tipus de commemoracions, penso que pot servir per a reflexionar en veu alta davant la societat sobre un tema que, sens dubte , segueix despertant interès.
En efecte, són cada vegada més freqüents les aparicions en els mitjans de comunicació de persones amb síndrome de Down que participen en activitats socials i laborals molt diverses. Pot donar la impressió, fins i tot, que aquesta síndrome relega altres quadres de discapacitat intel·lectual i la presència mediàtica és molt menys freqüent. Potser la raó estigui en que la síndrome de Down és fàcilment identificable, i en què l’estima i expectatives de la societat cap a ella han estat tan baixos que ara queda sorpresa per la creixent irrupció de les persones amb síndrome de Down a la vida social.
És cert que el canvi ha estat espectacular en aquests darrers 30 anys. De quedar recloses i amagades les persones amb síndrome de Down, mancades de tot el que pogués significar desenvolupament personal, s’han transformat en ciutadans de ple dret i amb presència real. Ha suposat un enorme esforç per part d’aquestes persones que han hagut de superar no només els prejudicis socials que literalment les miraven amb ulls estranys, sinó les seves pròpies dificultats derivades d’una trisomia que limita les seves capacitats.
És la seva tenacitat el que ha aconseguit que llegeixin, escriguin, parlin, competeixin en l’esport, estudiïn i treballin en ambients normalitzats -escola, universitat, empreses i tinguin relacions socials. I ho fan plenament conscients tant de les dificultats internes i pròpies de la seva condició que els constreny, com dels obstacles que la societat els imposa, inclòs el seu dret a néixer.
Es diu tant de la discapacitat: que és dura, que limita, que fa mal, que es pateix amb ella; però son pocs els elegits comparats amb els molts que no viuen l’experiència; son pocs els que entenen que la discapacitat ja no li fa al·lusió al seu nom, perquè per a qui la viu dia a dia deixa de ser una paraula composta que parla de la disminució de l’habilitat; per convertir-se en una altra que ens ensenya a gaudir de la capacitat.
Aprenem una mica d’humilitat, cal admetre-ho, els nens especials ens superen en molts aspectes. Ells no són víctimes de res, són grans mestres, les seves veus són extremadament valuoses perquè tenen una percepció de la vida molt més simple, però a el mateix temps més sàvia. Aquestes persones estan plenes d’afecte, no tenen prejudicis i tenen dificultat per desenvolupar arrogància. En poques paraules, no tenen de tot allò que ens fa ser terribles éssers humans. Per tant, aprèn d’aquests nens que són un regal d’amor i que la seva conducta sigui el teu model a seguir. Definitivament, seguint els seus passos, et convertiràs en la millor versió que qualsevol ésser humà podria tenir.
Gràcies Déu per regalar-nos nens especials, amorosos i savis.
