En una parella, en jubilar-se, penso que cal que els dos membres s’adaptin a unes noves identitats. Enrere queden el ritme de vida, els horaris, les presses i moltes coses més, sobretot l’estatus social i l’econòmic. En el retir la parella veurà reduïts els seus ingressos en un 40%. Ambdós han deixat de ser empresaris, directius, empleats o funcionaris. Ja no són, des de fa temps, membres de les associacions de pares i mares d’alumnes o qualsevol altra entitat social, com pot ser un club esportiu. Tan sols són ells mateixos i han de construir una nova identitat.
Al meu parer, cal conservar o retrobar l’alegria de viure. La parella té davant seu una etapa a cobrir, que pot durar fins a 30 o més anys. Més que mai, cal que les decisions conjuntes es prenguin de forma acurada i consensuada, sempre respectant a l’altre.
És fa necessari que la parella s’impliqui de ple i no dubti en cap moment de prendre grans decisions. Les estadístiques mostren que una persona viu més anys acompanyada que sola. Es fa imprescindible, crec jo, renovar allò que va fer possible la convivència.
A tall de retrat robot, a la jubilació, els homes tenim tendència a romandre a casa i les dones volen sortir i tenir contacte social. Crec que cada membre de la parella ha d’enfocar les seves dèries cap on li sembli millor respectant, naturalment, allò que cadascú hagi triat dur a la pràctica.
Els homes que tenien activitat fora de la llar, a la jubilació tenen tendència a tenir-la dins, mentre que en les dones sovint és el contrari car, en general, s’obren més al món
Algunes esposes manifesten que no reconeixen al marit en aquesta etapa. El mateix poden dir alguns esposos. Entenc que no cal fer-ho tot junts. Cadascú fa la seva recerca interior, evoluciona però roman un desconegut per a l’altre.
La sola solució, crec, que és adaptar-se o reinventar-se, la qual cosa no està exempta de crisi o un cara a cara constant. Uns creuen que la felicitat la trobaran en una altra parella. Altres escullen envellir al costat de la parella de sempre. Fer que la nova etapa sigui quelcom diferent d’una soledat a dos, requereix seny, treball i energia.
Es diu que per a conèixer el teu o la teva, cònjuge, al llarg de la vida heu d’haver consumit junts mig sac de sal. En realitat no es consumeix ni un quart de sac ço que vol dir que per més anys que visquin junts els cònjuges mai s’arribaran a conèixer plenament.