Avui em vull dirigir a totes aquestes persones que, com jo, estan enfrontades al dolor, dia a dia, i es pregunten després de rebre el diagnòstic de la fibromiàlgia: Per què a mi? En el meu cas, la intensitat del dolor em varia cada jornada i, per això, mai puc predir com m’estaré l’endemà. El dolor en alguns punts del cos és com si em clavessin agulles roents.
Hi ha matins que tinc por de quedar-me al llit, perquè la rigidesa dels meus músculs m’incapacita per al moviment, després d’estar tota la nit, sense agafar bé el son per culpa del dolor. L’estat anímic és molt important perquè quan estic més nerviosa o per qualsevol circumstància estic més preocupada, els dolors són més forts. Em baixa l’ànim, per exemple en l’àmbit laboral perquè veig que no em surten les com abans em sortien.
No és un dolor que es mantingui tan sols en una part del cos. Avui és a la meva espatlla, però demà el dolor pot estar en un peu.
La seguretat social encara no contempla aquesta malaltia, i això que som moltes les persones les quals la patim. No tens cap prestació, a més, vas al psicòleg o al psiquiatre i només et paguen una visita a l’any.
La fibromiàlgia, ara com ara, és un diagnòstic d’exclusió, no hi ha cap prova o anàlisi que ens indiqui que la tenim i gairebé sempre s’arriba al diagnòstic per una suma de símptomes: dolor, hipersensibilitat, fatiga i d’altres més. El que sabem de la fibromiàlgia és que necessitem un gran esforç de comprensió, una continuïtat en l’exercici físic moderat. El diagnòstic te’l dona un especialista en reumatologia.
Veig molt poca voluntat per part d’alguns professionals, crec que si no ho pateixen ells no ho entenen, com que no hi ha proves que demostrin que hi ha un dolor latent més enllà del que pugui expressar, no et creuen, i en el meu cas segueixo plorant cada matí perquè em fa mal fins a l’ànima, i he de treballar, somriure i no demostrar a ningú com em sento cada dia patint aquests dolors.
El cansament i el dolor continus em dificulten portar una vida plena, tant a nivell familiar com laboral, m’uneix la frustració de patir una malaltia que sovint és incompresa. Veus com et vas apagant, sense tenir ganes de fer res, he d’aguantar i pensar en els meus records passats, en la persona que vaig ser, sempre disposada, en qualsevol moment, a sortir a sopar amb els amics, anar de viatge sense cansar-me, ballar etc.
Ara, només de pensar en fer alguna d’aquestes activitats, em suposa, després de fer-les, estar al sofà o al llit per no poder-me moure dels dolors que em causa en tot el meu cos. Així estic actualment, em trobo molt cansada, vaig arribar a pensar durant una etapa de la malaltia que era mandrosa i m’he fet mal a mi mateixa. Ara veig que no és així, que és el cos el que falla, això m’ha fet mal, m’he sentit inferior i ningú no és inferior a un altre, el que passa és que segons les oportunitats que ofereix la vida m’hauré d’anar adaptant.
He de donar gràcies per al que em quedi d’existència de poder continuar lluitant i poder fer les coses que m’agraden, gaudir millor de la vida dins del possible, amb la meva família i amb els que m’envolten. És el que m’ha tocat viure i ho he d’acceptar encara que em costi molt assimilar-ho.
Així és el meu dia a dia.
❤️