De tant en tant, els que seguiu aquesta humil columna ja ho sabeu, m’aturo a fer un cop d’ull al paisatge que anem deixant enrere, o fins i tot al que se’ns obre a davant. És un paisatge fet de mots i expressions que retraten la realitat (política, però també social i cultural. En el fons, doncs, vital), i és en tant que transmissors d’aquesta realitat que ens donen una mesura força precisa del món: com l’hem trobat, com l’estem transformant i com el deixarem.

Aquestes visions panoràmiques són encara més necessàries en un entorn com el d’avui, en què l’exigència de rapidesa i de celeritat se’ns està cruspint la capacitat de reflexió, de manera que no parem d’ingerir però, incapaços d’assimilar, les menges no ens fan profit. I aquesta setmana m’ha semblat especialment urgent, perquè els símptomes s’acumulen i tancar obstinadament els ulls no farà, com es pensen els nens petits, que desapareguin. D’una banda hem tingut la batussa interna (entre indepes) al voltant de la participació de Josep Costa en un xat amb elements identitaris, un mot demonitzat que ara ens fa més por que el banyeta; i de l’altra, l’enèsim xou del feixisme espanyol, ara sota la bandera de VOX, en forma de mini-manifestació als morros de la màxima autoritat catalana.

I ha estat en comprovar a la llista de paraules analitzades que ja les hem tocades totes (identitat i feixisme, però també odi, extrem, delicte, fanatisme, enemic, fins i tot una de tan específica com energumen) que el paisatge s’ha anat perfilant ell solet. Els mesos passats, els anys que ja comencen a ser nombrosos (tres o quatre pel cap baix), dibuixen ja amb molta claredat un ambient nociu, tòxic, amenaçador. Una atmosfera social cada dia més irrespirable, que no deu divergir gaire de la que devien sentir els nostres avantpassats l’any 36, quan l’ànima totalitària, militarista i repressora que el poder castellà no se sap treure de sobre va esclatar un cop més (i ja en van tants!) i va escampar horror i dolor sobre dues o tres generacions.

M’agradaria ser optimista, però tots els indicis que m’arriben van en sentit contrari. Nosaltres ens barallem per ser els més nets, els més respectuosos de l’univers, i mentrestant la barbàrie se’ns torna a congriar a sobre en forma de tempesta feixista que ens pot escombrar, qui sap si definitivament. Ens avergonyim de la nostra identitat, d’allò que ens fa ser com som, i no ens n’haurem adonat que ens trobarem amb una de nova, imposada a sang, enganxada a sobre com una crosta de mort, que ja no ens podrem arrencar mai més perquè ens haurà podrit l’ànima.