Remenant fotos antigues m’he vist amb dues mones de rotlle ficades una a cada braç, entre acovardit i feliç, el dia del diumenge de la Pasqua Florida. I m’he adonat de com ha canviat tot plegat en el mig segle llarg que separa aquell marrec en calça curta d’aquest ganàpia que us escriu mentre pensa la mona dels seus nets.
Perquè aleshores, els ous que ara semblen imprescindibles per a poder parlar d’una mona tradicional, només apareixien, testimonialment, en alguns rotlles de família benestant i a l’aparador d’alguna pastisseria. Seria més endavant, mentre recuperàvem la democràcia i les tradicions catalanes, quan els rotlles dels fillols començaren a dur tants ous com anys tenia l’apadrinat.
Però, no avancem tant. Perquè abans, durant la postguerra i qui sap si com a herència del pla Marshall, la pastisseria pasqual va fer un gran salt endavant. Homogeneïtzant el regal del padrí amb el dels pares pels aniversaris. Apareix la que jo en dic “Mona del segle XX”. Probablement inspirada en la pastisseria aristocràtica europea. El pastís cilíndric de pa de pessic folrat amb crema pastissera i, sovint, recobert pels costats d’ametlla laminada o picada. Però en els meus records de joventut apareixen també uns plomalls clavats a la cara superior, compartint espai amb cireres confitades i amagant un o dos talls horitzontals farcits de crema o xocolata.
La pastisseria, ignoro si en homenatge a la tradició o per a alçar una mica més el preu, s’afanyà a clavar un ou de xocolata al centre. Amb una mida variable que, probablement, volia donar idea del nivell econòmic del padrí. Una idea que aviat incorporà altres elements pasquals com el gall, el conill, la caseta o el castell, tots de xocolata.
Faltava, però, la darrera revolució que coincidiria, per a mi, amb la nostra europeïtzació. El pastis de base del “monument” pasqual s’anà reduint, fins ser un simple sòcol, mentre la figura es diversificava i creixia en una nova mostra de qui era ric i qui ho intentava, monopolitzant l’ofrena del padrí en detriment de rotlles i pastissos. El darrer sotrac abans que la tradició pasqual es rendís front la factoria Disney i altres invents que allunyaren el pensament pasqual dels seus orígens, duent-ho a la simple ostentació més o menys publicitària i allunyant-ho de la rotllana comestible encimbellada de tants ous com anys tenia el receptor.