Laura Rosel: “Del ‘FAQS’ trobo a faltar l’adrenalina de jugar-t’ho tot en un dia”

L’actualitat d’aquest estiu pandèmic ha estat marcada per un no-fixatge i un fixatge. El primer, el de Messi; el segon, el de Laura Rosel (Sabadell, 1980), que mesos després de cedir el relleu del FAQS (TV3) a Cristina Puig, va agafar el de Mònica Terribas en la direcció d’El Matí de Catalunya Ràdio (Catalunya Ràdio) el passat mes de setembre. En el poc temps que porta com a directora i presentadora del matinal radiofònic, Rosel “encara” no ha rebut pressions com a periodista, que ella sàpiga. Malgrat que no s’atreveix a predir si arribarà a igualar Terribas en el càrrec durant set temporades, la comunicadora posa en valor l’agilitat i la naturalitat del periodisme radiofònic, tot i que reconeix trobar a faltar l’adrenalina del televisiu.

Del poc temps que portes dirigint ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb quina entrevista o amb quin moment et quedes?
Més que entrevista, em quedo amb un moment: el divendres de la primera setmana, el moment d’acomiadar el programa, que és quan vam donar per tancada la setmana d’estrena i quan totes les mirades estan a sobre, i donar-la per tancada amb la satisfacció d’haver fet una bona estrena; d’haver assentat les bases del que volem que sigui ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i d’haver trobat que les peces encaixen. Em quedo amb aquesta sensació de tancar la primera setmana després de molta feina i moltes hores però amb la satisfacció de dir: “D’acord, anem bé”.

Quan entres en un programa amb tanta trajectòria com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, com t’ho fas per fer-te’l teu i posar-hi la teva petjada personal?
No sé si és qüestió de deixar petjada personal o no; jo el que vull fer, i el que fem amb tot l’equip, és fer la ràdio que ens agrada fer, que és una ràdio directa, que explica les coses tal com passen, en el moment que passen… I això no vol dir només qüestions d’actualitat política, que potser és el que ara ens té més ocupats, sinó el que passa a l’estudi: si a un convidat li cau un got d’aigua, si s’obre la porta… és a dir, les coses que passen a la vida real, no dissimular-les i explicar-les tal com són. I això ho intentem fer tant en la manera com interpretem l’actualitat com en la posada en escena del que passa aquí [a l’estudi]. L’estil que m’agradaria transmetre a través de la meva presència a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ és això: fer la ràdio que a mi m’agrada escoltar, que és una ràdio tal com raja, natural.

Hi ha res que com a oient detectessis i ara com a directora vulguis canviar?
Bé, em quedo més amb les coses que m’agradaven del programa; m’agradava molt el to informatiu, el rigor, el ser a tot arreu quan calia ser-hi, i em quedo amb alguns reportatges que van fer durant el confinament amb la Mònica Terribas: reportatges en profunditat de temes socials, aquelles històries que acostumen a quedar més a l’ombra de l’actualitat perquè els mitjans quedem sobrepassats pels titulars, pels polítics, per les declaracions… I ostres, queden tota una sèrie de col·lectius al marge del relat principal. Doncs, quan anem a buscar aquelles històries, a mi m’agrada molt, com a format periodístic i rigorós.

Quina és la principal dificultat de substituir una periodista amb tanta trajectòria i presència pública com Mònica Terribas?
No m’agrada la paraula substituir. M’agrada més dir que… prenc el relleu. La part més difícil evidentment és l’alçada del llistó, que el va deixar molt amunt i per tant el repte és fer-ho molt bé i mantenir el llistó tan alt com estava i si pot ser pujar-lo encara més, però de moment mantenir-lo allà on era.

En marxar, Terribas et va donar algun consell quan vau fer aquest relleu? D’allò que es diu: “Escolta, para atenció en això…”.
Em va recomanar sobretot que fes molta pinya amb l’equip, que em recolzés molt en l’equip, que és el que estic fent i crec que no ho podria fer d’una altra manera, perquè ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ és tota la gent que hi ha al darrera, que per sort no soc jo sola perquè, si no, això no aniria ni cap endavant ni cap endarrere, i és aquest el consell amb el qual jo em quedo.

Què és allò que trobes més a faltar del FAQS, si és que trobes a faltar res?
Del FAQS?…(riu)… que trobi a faltar? Home, potser el mitjà, no? La tele és molt dura, és molt cruel, però també enganxa molt. I aquell punt de nervis, d’adrenalina, de poder sorprendre un cop per setmana… T’ho jugaves tot amb aquell dia un cop a la setmana, i potser sí que això és el que més puc trobar a faltar.

On t’autocensures més com a periodista, a la tele o a la ràdio?
On m’autocensuro més? Intento no autocensurar-me enlloc. Sí que hi ha un punt més de contenció a la tele, perquè allà no és només el que dius, sinó també el que no dius, i em refereixo als gestos, a la comunicació no verbal. Tu pots estar plantejant una pregunta molt seriosa, molt profunda, però si ho fas amb un somriure a la cara… alguna cosa no encaixa. Llavor has d’estar pendent… per això dic que no és tant autocensura com autocontrol, i això és una de les coses que més em van xocar quan vaig passar de la ràdio a la tele per primer cop, el fet que el teu cos intercedeixi en el missatge: la mateixa prima és la mateixa, informació, actualitat; però clar, que de cop el fet que tu somriguis o miris fora de càmera intercedeixi en el que tu estàs dient em va xocar molt, però és un punt més de control que has de tenir.

I, per altra banda, en quin dels dos àmbits, radiofònic o televisiu, gaudeixes més del periodisme?
La ràdio és molt més àgil: pots estar en el lloc de la notícia en qüestió de segons; pots estar parlant al micròfon i explicant una notícia mentre estàs obrint un digital a la pantalla davant teu o t’estàs comunicant amb la peixera donant indicacions o t’estan parlant a través dels auriculars. Per tant, és molt més àgil periodísticament perquè pots reaccionar més ràpid. A la tele tot és més lent i estàs venut: quan estàs davant de la càmera depens molt de l’agilitat del teu equip, que acostuma a ser molt alta, però no és tan ràpid com a la ràdio, clar. Si està passant alguna cosa al carrer, necessites enviar-hi un equip, que hi hagi senyal, que et puguis connectar… per tant, periodísticament perds una mica d’agilitat a la tele.

En una entrevista deies que el FAQS t’havia fet madurar davant les pressions. Has rebut ja pressions a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’?
Que jo sàpiga encara no (riu). Entenc que m’estan deixant una mica de marge. Espero. Les pressions sempre hi són, i no només a Catalunya Ràdio o TV3, sinó a qualsevol mitjà. Els mitjans de comunicació locals també tenen pressions: polítiques i de diferents fonts. La nostra feina com a periodistes i la dels nostres caps és aïllar-nos i aïllar el periodisme d’aquestes pressions.

T’imagines set temporades a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, com la teva predecessora?
De moment anem a resoldre aquesta (riu). Jo crec que la ràdio té uns marges més amplis. A la tele les decisions són fulminants: els canvis són d’avui per demà i a vegades sense preavís; a la ràdio per sort això no passa, i perquè un projecte radiofònic es consolidi necessita com a mínim d’un parell de temporades. I això és molt d’agrair, perquè et permet evolucionar, et permet millorar, et permet provar coses que potser no funcionaran i per tant les descartes, però potser sí que funcionen i mira, doncs les incorpores. Això s’agraeix molt. Per tant, no sé si set anys, no em marco un horitzó, però com a mínim aquests primers dos anys sí que els hem de garantir.

Això de les “decisions fulminants” ho dius per alguna cosa?
Home, sí, tothom hem viscut o coneixem històries d’un ‘avui per demà’ d’un programa que pot anar bé d’audiència i pel motiu que sigui es decideix cancel·lar el programa o canviar alguna peça d’aquest programa. Això passa.

Text: Clack – AMIC | Vídeo: Marina Rodríguez

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES