Tant la soledat no desitjada, a la qual algunes persones es veuen perdudes, així com la soledat que hom busca intencionadament, tenen alguna cosa en comú i és el fet que l’ésser humà és solitari per naturalesa, encara que passi molt de temps acompanyat per altres persones o compartint-hi estones.
Naixem sols, encara que hi hagi gent present al part. I morirem sols, encara que estiguem envoltats de gent. Els altres personatges són simplement espectadors, com si fossin públic en un teatre.
El camí de la vida es fa en solitari, moltes vegades, insisteixo que només malgrat estar envoltat dels nostres éssers estimats, allò personal ho fem un de sol i ningú ho pot fer per nosaltres. Coses com el patiment, el plaer, el gaudir d’un mateix…
Tenir clara aquesta consciència de soledat fa que resulti tot una mica més senzill quan s’està realment sol, en aquesta soledat feble i perillosa, sense companyia, perquè en aquell moment no la vols. Estar en soledat no és gens extraordinari i puc dir que no cal enfrontar-la amb por i des de la desesperació, sinó que cal treure força i claredat d’on sigui, i preguntar-se què he d’aprendre? Què he estat evitant que m’ha portat fins a aquesta soledat? He estat fugint de mi mateixa? Per a mi la soledat posa moltes coses al seu lloc.
La por que no és acceptada també és incompresa i sembla que és un estat extrem a què s’arriba després d’evitar una soledat més cordial amb un mateix. Necessitem els altres, és cert, però també ens necessitem a nosaltres mateixos.
Evitar la soledat és evitar-se un mateix, quan en realitat ha de ser aprofitada, perquè pot i ha de ser un estat de mirar-se interiorment, de trobar la fortalesa, de comprendre les meves emocions, els meus errors, trobar-me…
És un moment que convé aprofitar per a estrènyer llaços amb un mateix. Estar amb un mateix, tot sol i en pau, és i ha de ser un plaer. Cal no oblidar-ho, estar amb els altres és molt plaent de vegades, i és beneficiós i necessari, però cal cercar l’equilibri i alternar aquests moments, sempre orientats a la satisfacció de l’un mateix, a l’interior de cada persona, amb els seus moments de soledat… És un assumpte que mereix l’atenció.
Si un segueix la resta de la seva vida amb ell mateix, i amb la seva soledat, convé dur-se bé amb ella i trobar-ne i gaudir-ne la part positiva.
En definitiva, per a mi la soledat és la meva millor companya, confident, còmplice, coneix els meus íntims sentiments, no em delata quan ploro d’amagat, em serveix de font d’inspiració, parlo amb ella, m’ajuda a escoltar-me i créixer com a persona que soc.