Sempre s´ha dit que les segones parts no són tan bones com les primeres o, fins i tot, són pitjors. Ara, en les relacions interpersonals i, sobretot, quan l’amor és el factor comú, això, és una pel·lícula a part, donat que hi ha factors emocionals pel mig. La rancúnia, la por i la confiança ho canvien tot perquè són el resultat de la interacció social.
Amb això vull dir que sempre dependrà del motiu de la separació i, el pitjor, és la falta de confiança. Si ens sentim traïts per l’altra persona o si ja no confiem en ella per qualsevol motiu objectiu, és a dir, per certs comportaments visibles, és impossible o, si més no, desaconsellable intentar-ho. Quan el problema és la interpretació de les paraules o del comportament, sempre es pot modificar, canviar la perspectiva, però, no així, quan és obvi que hem vist la conducta pertorbadora.
Ara, a banda d’aquest motiu, seria factible tornar a intentar conviure sentimentalment amb l’exparella sense patir conseqüències emocionals, donat que el cervell no començarà a donar voltes sense parar, buscant respostes que no existeixen. Tampoc estic parlant de dependència emocional, ni de por a la solitud, sinó de coherència conductual.
Quan la por i la rancúnia han desaparegut i han donat pas a la pau, perquè hem evolucionat, entenem que moltes vegades una separació sentimental no significa l’absència d’amor, sinó que, en aquell precís moment, un dels cònjuges, o tots dos, no estaven disposats a suportar certs comportaments.
Tots tenim el nostre caràcter, creences i manera d’interpretar la realitat, aleshores, si el variable causant de la separació ha desaparegut i ha deixat d’afectar-nos, llavors, no hi ha cap motiu real que perjudiqui el futur de la nova relació. Dit breument, la part objectiva és la que decideix sobre el resultat final, si hi ha un problema o no. Per això mateix, quan pesa més que la subjectiva, no deixa espai a les males interpretacions, tots la veiem i la podem jutjar de la mateixa manera.
També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri