M’hauria estimat més fer servir per títol el terme diguem matriu, padró, perquè els substantius acabats en -ment em solen estar antipàtics; per massa llargs, però sobretot perquè moltes vegades no calen i són un mer instrument de l’administració per escampar el seu buròcrates abominable; poso d’exemple el cas d’assetjament, que avui ens sembla tan irrenunciable, però que en realitat és un allargament (aquest sí que cal, veus?, perquè no tenim cap altre derivat de llarg que funcioni) de setge, que ja tenia el sentit que després se li va voler donar a la invenció.
En fi, torno allà on he començat. No he posat padró al títol perquè en aquest cas sí que efectivament són dues coses diferents: el padró és la llista de residents en un indret, per dir-ho curt i malament, i l’empadronament l’acte d’apuntar-s’hi. Compleixen, per tant, funcions diferents i és pertinent que coexisteixin. La gràcia, tanmateix, és que si bé en una ullada ràpida se’ns podria acudir que padró prové de pare, el sentit comú ja ens avisa que no pot ser: un pare al darrere del fet de constar com a resident en alguna banda seria un poc orwellià, no? I, en efecte, l’etimologia ho confirma: de fet el pare hi és, sí, però força més difuminat, perquè el progenitor (i passeu-me l’ocurrència) del mot que ens ocupa és patronus, amb el significat de ‘defensor o protector’ que ja quadra més, històricament parlant, amb la idea de posar-se sota l’advocació d’algú per no quedar indefens davant els perills del món. Si tiréssim per aquesta banda, la de patró (que no ho farem), l’article s’enriquiria força, però com que ens limitarem a la nostra branqueta ho matarem de seguida: a més dels dos substantius esmentats, només tenim dos verbs antònims, empadronar i desempadronar (sovint usats reflexivament). I para de comptar. Literalment, quatre gats.
L’última cosa que val la pena de destacar sobre aquesta petita colla és l’homofonia, per a la meitat del país, amb pedró, ‘pedra posada a terra per sostenir un altar o una creu’, i, per extensió, la creu que efectivament s’hi posa. Un símbol religiós tradicional, vaja, el més conegut dels quals és el de la vila empordanesa de Pals. Impossible d’evitar (o de patir) els acudits, o les confusions, entre padró i pedró, que per als parlants de català oriental i balear sonen igual. I podríem allargar la facècia destacant la paradoxa del fet que el dia d’avui el padró amb A s’engreixi sobretot amb persones que ignoren del tot el significat simbòlic del pedró amb E, però, atesos els vents que bufen, ens n’estarem.