L’escriptor i dramaturg francès Florian Zeller s’estrena amb nota en el cinema gràcies a l’adaptació del seu propi text, ‘El padre’, que ha comptat amb l’ajuda del cèlebre director i guionista oscaritzat Christopher Hampton.
El protagonista principal és Anthony (Anthony Hopkins), un home en la vuitantena, mordaç i autosuficient, refusa a totes les cuidadores que li envia la seva filla, Anne (Olivia Colman), al seu pis londinenc, tot i que al final s’avé a acceptar a la jove assistenta Laura (Imogen Poots).
Aquest és el punt de partida d’un relat simple i enrevessat alhora ja que només és el preàmbul d’un film que es posa en bona part en el punt de vista del pare. Es tracta d’una persona que percep una realitat dislocada que el subsumeix en un estat d’angoixa i torbació total. Aquest estat de confusió i desemparament s’assoleix gràcies a l’aplicació d’una idea simple de posada en escena però de gran eficàcia dramàtica.
Ens referim al desdoblament del personatge de la filla a ulls del pare i que li dona a la narració un aire paranoic. Així en una escena casolana, la filla, interpretada per Olivia Colman, soltera i que anuncia que marxarà a viure a París amb el seu nuvi, en un obrir i d’ulls es transmuta en una altre dona, casada i acompanyada del marit, que l’avi percep com intrús. Garbuix no sols de rostres sinó també de localitzacions ja que sempre confon casa seva amb el pis de la seva filla on en realitat es troba acollit.
Un film sobre el dolor i el sofriment d’una filla desesperada que veu com el pare es trastoca irreversiblement i que no el pot ajudar més, obrint la possibilitat d’una atenció continuada en una residència. Un trasbals emocional en tota regla que ens apropa a situacions quotidianes del dia a dia de moltes famílies, pròpies i alienes. Enmig d’un repartiment d’actuacions senzillament majúscules, Anthony Hopkins du a terme una meravellosa i commovedora interpretació d’un home gran perdut en el laberint de la demència i la desmemoria.